Què torna més: l’all o la Transició?
No ha passat ni mitja setmana del cinquantè aniversari de la mort de Franco i els diaris estan en mode full Transició, com si el pas entre una dictadura i una (molt imperfecta) democràcia hagués estat cosa de setanta-dues hores. Celebren mig segle de pacte, que ho va ser, però ometen que aquest acord es va sustentar en una sèrie d’oblits voluntaris i renúncies a passar comptes que no han permès tancar la ferida de fons. El rei Felip ocupa la majoria de les portades amb la seva tímida reivindicació del seu pare. D’entre tots els titulars, em quedo amb aquest de La Razón: “El Rei renova el vincle de la Corona amb la democràcia”. A banda del mal estètic de veure Corona en majúscula i democràcia en minúscula, perquè denota submissió de la segona a la primera, la frase acaba resultant una excusatio non petita, accusatio manifesta d’upa. Que jo sàpiga, la figura del cap d’Estat com a rei que es transmet hereditàriament, per obsoleta que sigui, emana de la Constitució que defineix políticament aquesta dissortada pell de brau. El rei renova? Que l’havia perdut? Que tindria opció de separar-se’n? Bé, millor que no es contesti aquesta última pregunta, que encara trobaríem legió de nostàlgics dels tancs entrant per la Diagonal.
Altres, com El Mundo, recorren a l'enquesta per perpetuar el sistema. “Els joves s’entusiasmen amb Elionor: el 75% la veuen com una bona reina”. És un sondeig sensacional, perquè la princesa no ha hagut de demostrar encara res. No ha resolt cap crisi. Només l’hem vista a les fotografies pactades que la mostren com una bona alumna, una bona soldat, i parlant breument a alguns actes, hipercontrolats. Sabent la desafecció dels joves per la política, escollir el verb entusiasmar-se –amb el que suggereix de disbauxa i víctors pels carrers– és l’últim servei d’El Mundo per intentar instaurar una Transició bis. O, com a mínim, per fer-ho semblar per quedar bé.
