Ja hem pogut veure totes les edicions del Telenotícies i apreciar-ne les característiques sense la pressió del primer impacte. Hi ha un aspecte que TV3 ha reforçat en aquesta nova etapa, comuna en moltes altres televisions i que forma part d’una inèrcia que ve de lluny. Té a veure amb els nous tàndems de presentadors. A l’edició del migdia, ara tenim Xavi Coral amb Anna Garnatxe, i els caps de setmana Júlia López amb Joan Raventós. Totes dues parelles televisives tenen una característica en comú: la diferència d’edat.
Entre Xavi Coral (1971) i Anna Garnatxe (1988) hi ha disset anys de diferència. Entre Joan Raventós (1978) i Júlia López (1994), setze. Aquest interval d’edat entre homes i dones ja passava en l’etapa anterior amb Ramon Pellicer (1960) i Cristina Riba (1980), amb vint anys de diferència entre tots dos. En canvi, la parella que estava més equilibrada, la del mateix Xavi Coral i Raquel Sans (1974), amb només tres anys de diferència, és la que s’ha desfet. Simptomàtic. I no és cap casualitat. Sorprèn que, en aquesta renovació que aposta per la modernitat, TV3 hagi caigut, una vegada més, en aquesta tendència passada de moda. Està caducada perquè, històricament, té implícita una jerarquia simbòlica. L’edat no té a veure amb la capacitat i la professionalitat de tots ells a l’hora d’afrontar aquesta tasca, però sí que transmet un missatge molt antic. Tradicionalment s’atorga el rol de veterania als homes, un rol que els afavoreix en els valors d’experiència, autoritat i lideratge (tan associats a la credibilitat). Això es reforça amb una dona jove al costat. En aquest context televisiu d’emparellament amb homes més veterans, elles queden associades a la joventut i l’atractiu, que són virtuts considerades complementàries informativament. La televisió és imatge, i és obvi que el llistó dels cànons hegemònics de bellesa també és bastant més exigent amb les dones. És injust, perquè tots i totes són allà per la seva vàlua professional, sense cap mena de dubte. Però a elles se les arrossega a una tirania televisiva d’uns altres temps. Tanta pantalla vertical, tanta tecnologia i tanta modernitat per caure en un dels grans estereotips televisius més patriarcals i rancis. Això delata també l’enorme dificultat de les dones periodistes per envellir davant la pantalla. Ramon Pellicer ha pogut presentar el Telenotícies fins als seixanta-cinc anys. ¿Ho podran fer també Raquel Sans, Núria Solé, Anna Garnatxe, Júlia López i tantes altres presentadores de la televisió pública?
Parlant de desproporcions en els Telenotícies, també n’hi ha d’una altra mena. Aquestes pantalles verticals provoquen unes estampes ridícules. Converteixen els presentadors i presentadores de televisió en miniatures, al costat d’imatges projectades on els corresponsals, redactors i protagonistes de les notícies semblen gegants. En qualsevol edició, al mig del plató els presentadors queden reduïts a entranyables lil·liputencs. Visualment, un missatge incoherent a l’hora de transmetre autoritat i credibilitat.
