De l’article de Sebastià Gasch (Barcelona, 1897-1980) a 'Mirador'(18-VIII-1932). Fins al 4 de setembre al Museu Picasso de Barcelona hi ha una mostra sobre estudis tècnics d’obres de l’època blava de Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973). Gasch va ser a Catalunya un dels pocs crítics d’art del seu temps que va abraçar amb entusiasme la causa de l’avantguardisme.
Feia temps que no veia el nostre amic. I ara, en retrobar-lo, el primer que ens ha dit ha estat això: “Vull fer un article sobre Picasso. Em podríeu deixar una fotografia? Però res d’abstracte”. Assabentat i sensible, el nostre amic és un home amb el qual es pot parlar, sense por, de pintura moderna. No podíem sospitar que ara se’ns despengés amb aquesta enormitat. Perquè enormitat és la preferència per les obres realistes de Picasso i el menyspreu de les seves teles dites cubistes. Estranyats, hem demanat explicacions al nostre amic. Aquest ens ha contestat: “Si Picasso hagués començat ara, fent cubisme, hauria estat un de tants. El seu renom actual no existiria sense el seu passat gloriós”. Dissortadament, aquesta opinió és compartida per molta gent d’ací i de fora d’ací. Ací, no es tolera altre Picasso que el de l’època blava. El de l’època rosa, a tot estirar. Fora d’ací, la crítica periodística acaba de demostrar la seva incomprensió amb motiu de la gran exposició Picasso, celebrada a les Galeries Georges Petit de París. Els crítics han rebentat amb convicció les obres abstractes del pintor andalús i només han acceptat, amb reserves, les pintures que ells deuen anomenar “entenedores”. […] Nosaltres creiem que el veritable Picasso no és pas l’anterior a 1909. El Picasso de l’època blava, el de l’època rosa, és bo, evidentment. No volem dubtar-ne. Tot allò porta l’empremta del geni. Però aquelles obres, podrides de literatura malaltissa i decadent, plenes a vessar de qualitats extra-plàstiques, eren bones per a entendrir poetes i literats. [...] Eren molt poc personals. Les influències s’hi descobrien en abundància. Tot allò no hauria pas tramés el nom de Picasso a la posteritat. A la posteritat no hi passen els plagiaris. Només hi passen els talents originals. Però, en 1909, Picasso comença a trobar-se. Fou en 1909, quan Picasso va començar a dir quelcom de nou. I això és el que compta. Car repetir allò que els altres ja han dit admirablement, no té cap valor. El que cal és dir alguna cosa nova. I Picasso no ha cessat de dir-ne. […] Picasso es lassà aviat d’aquest joc massa fàcil dels primers temps. Ja és coneguda l’anècdota. Per a donar la rèplica adequada als detractors del seu cubisme, un dia se li va ocórrer de pintar fotogràficament uns grans de blat damunt una tela. La imitació era tan perfecta, que les seves gallines volien menjarse’ls. I Picasso digué: “Per a arribar a aquests resultats, no val la pena de seguir per aquest camí”. I continuà lliurant-se a les seves especulacions formals i colorístiques, que culminen en les teles de 1932, que el número extraordinari de Cahiers d’Art reprodueix: mostra patètica de l’evolució incansable d’un talent inexhaurible.
