Dissabte al matí, les televisions estaven pendents dels congressos del PSOE i el PP. Aquest tipus de comitès són actes de consum intern per a la militància, però hi ha una part d’exhibició evident a tall d’intent de neteja d’imatge. Per raons òbvies, el del partit socialista generava molta més expectativa mediàtica.
TV3 va connectar amb el 3/24 per oferir una informació continuada fins a la compareixença de Pedro Sánchez i el seu discurs. La 1 va delegar la cobertura en el programa Mañaneros 360 de Javier Ruiz, que feia un especial. Competia amb un altre especial de La Sexta, el d’Antonio García Ferreras i el seu Al rojo vivo. Tots dos programes es caracteritzen per un mateix to informatiu a través de la tertúlia que apel·la a l’emoció, la impaciència i la intensitat narrativa exagerada per fer del periodisme un espectacle mediàtic.
Tots dos programes van aprofitar la simultaneïtat dels comitès per fer de la prèvia un combat dialèctic a distància. Els periodistes demanaven declaracions als integrants dels dos partits a mesura que anaven arribant a les seus respectives, confrontant les seves intervencions. La notícia de les acusacions d’assetjament sexual per part de Paco Salazar, adjunt a la secretaria d’organització dels socialistes, es va convertir en un ingredient molt llaminer per amenitzar l’anàlisi. La novetat matinal que trencava amb les inèrcies previstes i donava una empenta d’energia al xou.
A La 1, Javier Ruiz prioritzava l’alteració anímica al biaix polític. Mantenia la pluralitat de posicionaments a canvi de pujar decibels en la discussió. En casos com aquests, els laments de Paco Marhuenda no fallen mai a l’hora de crispar l’ambient. Amb tot, els titulars remaven en la mateixa direcció que els missatges de Sánchez: “El capitán no se desentiende”, resava el rètol en pantalla, parafrasejant una frase del president espanyol.
A La Sexta, Antonio García Ferreras no dissimulava el seu gaudi narratiu a l’hora de minar i erosionar el comitè socialista. Va recórrer al que ell mateix va anomenar “nuestra especialidad en los comités federales”: es tractava d’una alerta en pantalla, en forma de telèfon mòbil, per anunciar amb una alarma les filtracions que els arribaven per missatge de l’interior del congrés. Una exhibició de les seves fonts anònimes que, lògicament, feien una lectura interessada del que succeïa portes endins. Al rojo vivo va fer una cobertura molt en la línia dels interessos d’Atresmedia, desacreditant Pedro Sánchez i els seus plantejaments.
Tots dos especials, Mañaneros 360 i Al rojo vivo, van convertir una suposada cobertura informativa en una sobreanàlisi passada de rosca dels esdeveniments. Una infoxicació en tota regla que anava més enllà dels fets, on les interpretacions personals dels presentadors, el seu to, l’enfocament dels temes, la selecció d’anècdotes i la tria dels convidats conformaven uns programes amb més ideologia que els mateixos comitès federals dels partits.
