13/01/2022

11-M, 17-A i la democràcia plena

2 min

Dèiem ahir que un document fins ara ocult, i fet públic per l’exministre i expresident del Congrés José Bono i la Fundación Pablo Iglesias, mostra que l’exdirector del CNI Jorge Dezcallar va reconèixer al seu successor en el càrrec, Alberto Saiz, que el govern d’Aznar li havia ordenat mentir sobre l’autoria dels atemptats de l’11-M. Aquesta revelació ha quedat eclipsada, a Catalunya, per la polseguera aixecada per les revelacions de l’excomissari (i extorturador) Villarejo sobre uns altres atemptats, els del 17-A a Barcelona i Cambrils, i la implicació que també hi hauria tingut el CNI. Al seu torn, tot això, a Madrid, és eclipsat per una altra polseguera diferent, la que han aixecat la dreta extrema i l’extrema dreta nacionalista sobre les macrogranges del ministre Garzón (a qui se li pot retreure que no conegui els recursos que té a l’abast un ministre per transmetre els missatges que consideri oportuns, però no que hagi mentit). A més d’això, a Catalunya de seguida ha sortit una sòlida línia de defensa (la delegada del govern d’Espanya, Teresa Cunillera, i la també delegada del govern d’Espanya, i alcaldessa de Barcelona, Ada Colau) dient que no parem atenció a testimonis no fiables com els del rei de les clavegueres. Més irònic, el president Aragonès va dir que, atesa la falta de credibilitat del personatge, no hi havia d’haver problema per aclarir responsabilitats.

Villarejo certament és un personatge repulsiu, però també ha estat un agent del servei d’intel·ligència espanyol durant molts d’anys i, com és sabut, les seves mans han remenat els assumptes més sòrdids que comprometen les quatre dècades de democràcia “que ens hem donat entre tots”. La seva paraula no té valor moral, però sí informatiu. El que diu (i molt important, el fet que el que diu és coherent amb moltes altres sospites que han quedat sense resoldre) és d’una gravetat que emplaça el govern d’Espanya a donar totes les explicacions i a exigir totes les responsabilitats possibles. Altrament, és lícit que la ciutadania pensi tan malament com vulgui, i no fer res per aclarir uns dubtes literalment sagnants és debilitar (encara més) la susdita democràcia i erosionar la confiança del ciutadans en les institucions. Deixar prosperar una desconfiança d’aquesta gravetat té conseqüències de tot ordre. També polítiques: implica donar força als discursos del populisme d’extrema dreta promoguts per Vox i el PP en la seva lluita per l’espai polític.

Al mateix temps, la sospita que Aznar i el seu govern van jugar brut amb els atemptats d’Atocha per manipular l’opinió pública amb finalitats electorals és insostenible en una democràcia. Fa molts d’anys que els poders de l’Estat utilitzen el terrorisme. No és imaginable cap democràcia avançada en què un exagent dels serveis secrets, per fastigós que sigui, digui una cosa com aquesta davant d’un tribunal i la resposta sigui fer el sord i desqualificar l’exagent en qüestió. Una democràcia plena (pleníssima), i una esquerra transformadora, han de ser molt més exigents.

Sebastià Alzamora és escriptor