El Walden 7 i la crisi de l'habitatge

Ara fa 50 anys, quan va morir el dictador, es va acabar el Walden 7 (1970-1975), a Sant Just Desvern, obra del multidisciplinari Taller d’Arquitectura, dirigit per Ricardo Bofill. És un conjunt inicialment de 445 apartaments, amb espais comunitaris, en forma de megaestructural ciutat a l’espai, configurat per mòduls de 30 metres quadrats de superfície, que es poden annexionar i transformar. Va ser la punta de l’iceberg de moviments culturals i artístics; un dels fruits del Maig del 68, projectat i gestionat als darrers anys del franquisme i amb la mirada cap a la transició a una societat democràtica.

Llavors també s’acabava l’edifici Frégoli (1972-1975) d’Esteve Bonell; l’Studio PER ja havia fet la Casa Fullà (1966-1971); i Francesc Rius esbrinava un camí “high tech” per a l’arquitectura domèstica catalana amb els habitatges a l’avinguda Coll del Portell (1971-1976), totes obres a Barcelona. Va ser un gran moment d’experimentació amb l’arquitectura de l’habitatge.

En el camp de la teoria i la crítica, s’acabava de crear la revista Arquitecturas Bis (1974-1985), dirigida per Rosa Regàs. Era l'època de la Gauche Divine, registrada a les fotos de Colita (aquests dies, amb l’exposició Antifèmina al Disseny Hub), i de les avantguardistes exposicions a la sala Vinçon (1973-2015). Eren els inicis de la contracultura i de la nova onada de moviments feministes, al mateix temps que florien l’art i la literatura a Catalunya.

Qui va teoritzar i crear la malla estructural del Walden 7 va ser Anna Bofill Levy, membre del Taller d’Arquitectura entre 1963 i 1980, avui afortunadament reconeguda per les seves aportacions com a arquitecta i compositora. El punt de partida havia estat la rebel·lia envers l’urbanisme racionalista predominant i les concepcions de la forma estàtiques i incapaces d’adaptar-se a l'evolució. El Walden 7 va ser un somni sistemàtic, una utopia concreta de vida en llibertat. Va ser, però, més una culminació, el punt final, que l’inici d’un nou corrent. Ricardo Bofill va optar per una obra postmoderna, monumental i comercial. I avui ja no tenen sentit grans conjunts d’habitatges que no formin part del teixit urbà i que no tinguin el mateix grau i escala que la ciutat existent.

Ara bé, ¿se segueix experimentant com llavors, en l’arquitectura domèstica catalana, 50 anys després? Sens dubte que sí, encara que és cert que la rigidesa de les normatives, l’excés de burocràcia i un sector de la construcció i immobiliari que segueix sent poc professionalitzat ho posen difícil.

Avui podem dir que hi ha elements innovadors en les recerques del Walden 7 que han tingut continuïtat, com les estructures de malles lleugeres en alguns dels projectes de Josep Miàs. També, pel que fa a teixir creacions orgàniques, sensuals i cromàtiques, gaudint de l’eròtica i la calidesa de l’arquitectura, trobem sintonies a l’obra d'EMBT, que segueix l’herència d’Enric Miralles i que ja fa 25 anys que va evolucionant amb Benedetta Tagliabue i el seu equip.

Amb relació a la voluntat de transformar els espais per a altres modes de vida i de relació, trobem actualitzat el Walden 7 a les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, una nova generació que va arrencar fa deu anys a Barcelona i que s’està estenent per tot Catalunya. S’ha demostrat que una de les solucions al problema de l’accés a l’habitatge, a més a més de la necessitat de molt més habitatge públic de lloguer, és aconseguir sortir de les lleis especulatives del mercat, tal com estan consolidant cooperatives com la Borda, la Balma, la Morada o Walden XXI, amb l’objectiu d’una vida comunitària, autogestionada i ecològica, amb igualtat de gènere i desjerarquització de la vida quotidiana.

Això també ho aporten habitatges de l’Impsol (Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial), amb una capacitat d’innovació destacable en edificis com el Matrix a Cornellà, de Marta Peris i José Toral, o els 30 habitatges de Sant Just Desvern, projectats per Dataae i Xavier Vendrell. És també el que es va promoure entre els anys 2015 i 2023, tant a Barcelona amb l'Imhab (Institut Municipal d’Habitatge i Rehabilitació), com a les Illes Balears, amb l’lbavi (Institut Balear d’Habitatge), amb criteris innovadors, de sostenibilitat pel que fa als materials, de flexibilitat funcional i de foment de la vida col·lectiva.

Si se sintonitzen les qualitats d’aquests habitatges públics i de les cooperatives amb la gran quantitat d’habitatge assequible que necessita la població de Catalunya, podríem dir que la voluntat d’utopia del Walden 7 s’hauria escampat per tot el nostre territori. Esperem veure-ho i que no tardi 50 anys.