40 anys del 'Manifest dels 2.300'

El dia 25 de gener del 1981, fa tot just 40 anys, es va fer públic l'anomenat Manifest dels 2.300 (en realitat es deia Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña). El principal argument del text, de caràcter desacomplexadament etnicista, era que "els fills dels immigrants", a qui en cap moment es considerava catalans, no havien de ser escolaritzats en català. S'entenia la immersió lingüística com una cosa perversa i discriminatòria. Molts dels signants, com ara un dels seus principals impulsors, Federico Jiménez Losantos, que exercia la docència a Santa Coloma de Gramenet, eren professors d'institut. Losantos va patir poc després un atemptat de Terra Lliure. Per contextualitzar l'ambient enrarit d'aquell temps cal recordar unes quantes coses. Només al cap d'un mes, el 23 de febrer, membres de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit van fer un intent de cop d'estat; i al maig, l'espectacular assalt al Banc Central, en ple centre de Barcelona. I tot això sense perdre de vista que tant ETA com els nombrosos grupuscles d'ultradreta llavors perpetraven accions violentes amb una periodicitat gairebé setmanal. La tensió ambiental era immensa. 

Al cap de quatre dècades s'han fet evidents almenys dues coses. La primera és que, a diferència del que augurava el Manifest dels 2.300, la presència del castellà a Catalunya avui és simplement aclaparadora, i no només en algun àmbit concret. De fet, l'ús social real del català només és, si fa no fa, del 35%, tal com explicava l'ARA aquest cap de setmana. Entre els més joves, el procés de minorització arriba a límits que de cap manera resulta exagerat qualificar de preocupants. La segona cosa que ha passat és que alguns dels principals impulsors d'aquell escrit llavors militaven en l'extrema esquerra, mentre que ara són els ideòlegs de capçalera de la dreta i de l'extrema dreta espanyola. Té algun sentit, tot plegat? I tant! No només té un sentit, sinó unes arrels profundíssimes. 

No conec ni un sol cas històric en què un canvi profund en l'equilibri de poders no hagi provocat friccions –de vegades anecdòtiques, de vegades molt greus– entre les comunitats que s'hi han vist afectades. Des del gener del 1939 fins al desembre del 1978 l'estatus políticoadministratiu de la llengua catalana tenia unes determinades característiques; a partir d'aquell moment, en va tenir unes altres. El canvi d'estatus semblava i sembla satisfactori per a la majoria de catalans, si fem cas dels resultats electorals des de final de la dècada del 1970 fins avui; però, òbviament, també generava, genera i continuarà generant el descontentament de determinats sectors. ¿El seu volum augmenta o només és soroll amplificat?

La fundació l'any 1908 del Partido Republicano Radical per part d'Alejandro Lerroux no s'entén sense el canvi d'equilibri de poders que havia generat la puixança del catalanisme de començaments del segle XX, i que desembocaria en la creació de la Mancomunitat l'abril del 1914. I a l'inrevés: la fundació, sobretot a partir de la dècada del 1960, de plataformes civils d'arrel catalanista no s'entén sense el canvi d'equilibri de poders generat per l'abolició de la Generalitat republicana després de la Guerra Civil, etc. Aquestes friccions han continuat –i continuaran– en democràcia, en la mesura que allò que està en joc no és un determinat nombre d'escons, sinó –poca broma– l'hegemonia cultural i el poder pur i dur.

Fa tot just 40 anys es va signar el Manifiesto de los 2.300. L'any 1996, el del Foro Babel. El juny del 2005 es va fer públic l'anomenat Manifest del taxidermista. El 2008, el Manifiesto por la lengua común, que sorprenentment no es referia a l'esperanto sinó a l'espanyol. Provenia de la factoria Savater. Partia d’una relectura de la Constitució del 78 basada en l’adjectivació ad hoc de determinats articles. Per exemple, al punt que fa referència a “l’especial respecte i protecció” (art. 3.3) cap al català, el basc o el gallec se’l titllava de “generoso” però també se’l considerava superat tot partint d'una consideració pseudojurídica que no tenia res a veure amb el contingut de l’article (“sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano”).

Al cap de quatre dècades s'ha fet evident que tota aquesta mena de papers no tenien res de testimonial ni d'improvisat. Apuntaven en una direcció molt concreta i disposaven del suport dels tres poders de l'Estat, governés qui governés. I sense dissimular gaire.

Ferran Sáez Mateu és filòsof