06/12/2021

43 anys de pau

2 min

L'article d'ahir no va ser a temps d'incloure la nova reculada del PSOE en la reforma de la Constitució, que –com podeu llegir a l'article de Gerard Pruna– va ser enunciada implícitament per Pedro Sánchez i el seu segon, Félix Bolaños, i explícitament (i cal suposar que amb molt de gust per part seva) per la ministra de Defensa, Margarita Robles. El missatge va ser aquest: la Constitució és robusta, té una salut excel·lent i llarga vida al davant, és el full de ruta del govern progressista d'Espanya (Pedro Sánchez dixit) i no necessita reformes, ni profundes ni superficials. Així serà fins que els mateixos socialistes considerin que els cal tornar a escalfar l'ambient amb una nova promesa de reforma constitucional, etc. Ara dic que sí, ara dic que no, i d'aquesta manera van passant.

La negativa a tocar res de la Constitució del 78 lliga amb una opinió molt estesa (no he dit unànime) entre els mitjans de comunicació i les elits intel·lectuals espanyoles: que el saldo de l'encara curta història de la democràcia a Espanya no és tan sols positiu, sinó immillorable. Segons aquest punt de vista (o aquest relat, com vulgueu), la Constitució ens ha procurat, als afortunats súbdits del Regne d'Espanya, quaranta anys de convivència, pau, prosperitat i progrés. Qui qüestioni això, una de dues: o té perverses intencions (els independentistes) o bé és un babau que no toca de peus a terra (les esquerres diferents del PSOE). En conseqüència, se'n fa befa o se'ls atribueixen tot tipus d'intencions criminals: sigui com sigui, se'ls difama, o se'ls ridiculitza, o totes dues coses.

El fet és que més aviat sembla que sigui el suport acrític a un text constitucional que mostra mancances evidents allò que hauria de ser motiu de befa. Mancances evidents: haver convertit la Constitució en una espècie de Codi Penal contra enemics de la pàtria i articles com els dedicats a la llengua (que consagren una desigualtat flagrant entre el castellà i les “altres llengües espanyoles”, que és com són anomenats el català, l'euskera i el gallec) o els que es refereixen a la Corona, que desprenen encara un inconfusible tuf franquista (com no havia de ser així l'any 78, si encara avui ho empudega tot). Ahir tornava a circular per les xarxes el vídeo de l'entrevista d'Adolfo Suárez a Antena 3, l'any 95, en què reconeixia que havia “metido” (paraula seva) la Corona dins la Constitució per evitar un referèndum sobre república o monarquia, perquè sabia que el perdrien.

Els 43 anys de prosperitat i convivència, de fet, s'assemblen massa als “25 años de paz”, l'eslògan amb què el franquisme va voler celebrar el seu primer quart de segle al poder. Si no volen reformar la Constitució que no la reformin, què hi farem. Però que no es mostrin tan ufanosos els escriptors i escrivents que s'arreceren sota el pes de la carta magna per viure calentons i rebre aplaudiments, perquè –ells que són gent ben llegida ho han de saber– els que avui passen per triomfadors demà passaran per caducs. Si és que algú se'n recorda.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats