El 5% que no

El dia abans de començar la selectivitat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va emetre una ordre que obligava la Generalitat a facilitar els enunciats de les proves en català, castellà i aranès, perquè els alumnes poguessin triar en quina llengua volien examinar-se. El Tribunal estimava les mesures cautelars urgents presentades per l'entitat Asamblea por una Escuela Bilingüe de Catalunya. (El nom d'aquesta Asamblea fa gràcia perquè a Catalunya sempre ho és, de bilingüe, l'escola. A Espanya, en canvi, és graníticament monolingüe –en castellà– i ningú reclama mai que s'hi apliqui el bilingüisme). Hi va haver la controvèrsia que tristament acostuma a produir-se en tot allò que té a veure amb les llengües, però, comptat i debatut, al final al percentatge dels alumnes que han demanat examinar-se en castellà (que era el que se cercava) no ha passat d'un 5%, el mateix que sol haver-hi cada any.

De fet, sempre sol haver-hi aquest 5% que diu que no, però afortunadament no passen d'aquest percentatge. No perquè no s'hi hagin esforçat partits polítics, legisladors, juristes, entitats civils (amb molta tendència a dur les qüestions lingüístiques davant dels tribunals) i mitjans de comunicació, que es dediquen intensament a presentar la llengua catalana com una imposició odiosa. També la solen presentar com la causa d'un munt de mals per a l'ensenyament públic, i els serveix de pretext per a la invenció de mentides gravíssimes, perquè constitueixen un veritable perill per a la cohesió social: per exemple, el mite que els alumnes catalanoparlants no aprenen el castellà o no l'aprenen bé, o fins i tot que els alumnes castellanoparlants són segregats, i fins i tot perseguits, per mestres i professors. El cas de les llengües a la selectivitat recorda el que es va produir a les Balears quan el president José Ramón Bauzá es va carregar el decret de mínims (ell en deia immersió lingüística, però no ho era) per implantar un nyap que es va anomenar TIL i que suposadament legislava la “llibertat” dels pares per triar la llengua d'escolarització dels seus fills. Bauzá esperava una allau de peticions per fer l'escola en castellà, però a l'hora de la veritat les peticions van fregar... efectivament, el 5% (tornarem a parlar de Balears, que aquest dijous aprova la llei d'educació).

La ciutadania, per tant, mostra bastant més de seny pel que fa a la llengua que polítics, jutges i periodistes. Ningú que no estigui implicat en una causa extrema, com la de l'ultranacionalisme espanyol, s'oposa al fet que els seus fills aprenguin la llengua del lloc on viuen o han nascut. Mentrestant, però, es va creant un discurs públic, i fins i tot una jurisprudència, que presenta la llengua catalana com un fet problemàtic, perquè l'única cosa que es persegueix és l'hegemonia del castellà i l'arraconament, i l'eventual desaparició, del català. És un objectiu polític: xenòfob, endarrerit, il·liberal i impropi del segle XXI. Però el segueixen perseguint.

Sebastià Alzamora és escriptor