El 8-M i la difamació
Amb els cognoms de les seves àvies, Sebastià Alzamora firmaria Sebastià Pol Trias.
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha fet el que era previsible no autoritzant les manifestacions feministes del 8-M. Això en una comunitat on, per decisió de la presidenta Díaz Ayuso, es practica oficialment un quasi negacionisme que ha fet que sectors com la restauració o els centres comercials romanguessin oberts i que aquest diumenge mateix, amb l’excusa del derbi madrileny de futbol, es veiessin aglomeracions de gent als carrers de Madrid sense respectar la distància de seguretat. Ayuso aconsegueix així, al mateix temps, posar en perill la salut pública i cultivar el greuge comparatiu, des de la seva convicció que Madrid, pel fet de ser Madrid, és molt més important que qualsevol altra comunitat.
Per la seva banda, el PSOE ha fet el que també és previsible en aquest partit, que no és altra cosa que acoquinar-se davant la ultradreta sistèmica representada pel PP, Vox i Ciutadans. El protagonisme ha recaigut en el delegat del govern d’Espanya a Madrid, José Manuel Franco, que l’any passat va arribar a haver de declarar com a imputat davant d’un tribunal per haver permès les manifestacions del 8-M. (Sigui dit entre parèntesis, resulta bastant dubtosa la necessitat d’un delegat del govern d’Espanya a Madrid, que és la seu del govern d’Espanya. Com també és discutible el sentit de l’existència de la comunitat autònoma de Madrid, que ja és capital del Regne.) Carmen Calvo ho ha ventilat dient que el PSOE és feminista pel simple fet que és el PSOE, i que això no ho pot dubtar ningú. “Socialisme és allò que fem els socialistes”, com va definir el socialista (i corrupte) italià Bettino Craxi.
Amb la prohibició del TSJ de Madrid, i amb la tremolor de cames del PSOE (i amb el nou granot que s’empassa Unides Podem), queda legitimada la fal·làcia construïda l’any passat per la dreta: a saber, que el 8-M i les seves manifestacions tenien la culpa d’haver escampat el virus. És una mentida que apel·la a una idea recurrent de la dreta arreu: que els seus enemics -siguin dones, migrants, homosexuals o pobres en general- són bruts i portadors de malalties. “Rojos, hambre y piojos ”, una vegada més. En el cas de la dreta espanyola, la difamació del contrari és una de les seves pràctiques habituals i preferides: no en van tenir prou de guanyar la guerra, es van passar els quaranta anys de dictadura fent sofrir el dolor de la mentida i l’escarni públics a les famílies d’aquells que havien assassinat, empresonat o enviat a l’exili. Ho han tornat a fer, recentment, amb els independentistes i amb els seus líders, als quals també han enviat a la presó o a l’exili mentre omplien els seus noms d’insults i d’infàmies. I ara ho repeteixen amb el feminisme i, en general, amb tot allò que pugui tenir relació amb formes de pensar transformadores o senzillament progressistes. Que encara n’hi hagi tants (diríem que la majoria) dins l’independentisme i dins les esquerres que prefereixen barallar-se entre ells per l’hegemonia dels seus espais polítics, en comptes d’organitzar-se contra aquesta dreta profundament antidemocràtica, és la garantia que seguirem veient repetida la jugada una vegada i una altra.
