Allò que 'The Economist' diu

En la visió de 'The Economist' ha pesat molt el respecte que tenen a Luis Garicano

ALBERT CARRERAS
ALBERT CARRERAS

En la seva edició setmanal datada el divendres 27 de juliol, 'The Economist' dedicava tot un extra de 12 pàgines –el quadernet central que excepcionalment dediquen a grans temes– a la “tensió a Espanya”, tot jugant, com els agrada fer, amb l’ambivalència dels títols. “The strain in Spain” és un petit rodolí que juga amb la famosa cançó “The rain in Spain” [La pluja a Espanya] de 'My fair lady'. Un article a 'The Economist' és sempre important. Un editorial ho és molt. És la revista d’actualitat econòmica més llegida del món. Però ara es tracta de set articles i un editorial.

'The Economist' no ha tingut una visió empàtica amb el Procés. No ha simpatitzat amb els anhels independentistes catalans, com tampoc va simpatitzar amb els escocesos. Havia tingut, com tants mitjans internacionals, una mirada als afers espanyols formada des de Madrid i comprensiva amb els esforços dels governs centrals per lluitar contra la crisi econòmica. Això va haver de canviar una mica a partir de l’onze de setembre del 2012, i de la convocatòria anticipada d’eleccions del novembre del 2012. Va escoltar les queixes catalanes, i les va entendre, però només parcialment. Durant tots aquests anys ha renyat el govern espanyol per la seva intransigència negociadora, i als governs catalans per la seva petició d’una independència que 'The Economist' veia perillosa per desestabilitzadora. Cal recordar que 'The Economist' ha estat anti-Brexit. Les majors i més dures crítiques al govern de Rajoy van ser per la repressió de l’1 d’octubre. Va ser probablement l'única ocasió que 'The Economist' va ser inequívocament desqualificador del govern Rajoy.

En els articles que 'The Economist' dedica a Catalunya i a l’independentisme català, fa afirmacions que ens esgarrifen, per tot allò que assumeixen del discurs de Ciutadans. I critica l’empresonament dels membres del govern català

En la visió de 'The Economist' ha pesat molt el respecte que tenen a un gran economista espanyol que va triomfar al Regne Unit arran de la crisi financera del setembre del 2008: Luis Garicano. Ja tenia gran reputació acadèmica quan va ser qui, el novembre del 2008, va explicar a la reina Elisabet II les causes de la crisi quan ella va visitar la London School of Economics. I va ser ell qui va respondre a la seva pregunta sobre per què ningú no havia sabut veure venir el desastre. Luis Garicano es va saber explicar molt bé. Ell ha presentat el seu programa reformista per a Espanya en un llibre de molta difusió ('El dilema de España') on proposava reformes estructurals que milloressin la productivitat i el creixement econòmic (millor ensenyament i millor formació professional, acabar amb els contractes porqueria, reforma del sistema sanitari i reforma de l’estat del benestar per garantir oportunitats als més petits) per evitar esdevenir com Veneçuela i aspirar a esdevenir com Dinamarca. Fins i tot va escriure al 'Financial Times' un article empàtic amb les reclamacions catalanes. El seu afany de tenir impacte polític i promoure la seva principal proposta –el contracte laboral únic– el van portar a entrar en política, i va fitxar per Ciutadans. 'The Economist' es mira Espanya amb els ulls de Luis Garicano. Li agraden les reformes que proposa. Li agrada Ciutadans perquè les ha assumit. També li agradava Albert Rivera, però ara està més encisat per Pedro Sánchez. El seu govern ideal seria un tàndem PSOE-Ciutadans. Però ja entén que és molt difícil per les diferències de tractament del procés català.

En els articles més directament polítics que 'The Economist' dedica a Catalunya i a l’independentisme català, fa afirmacions que ens esgarrifen, per tot allò que assumeixen del discurs de Ciutadans. Critica l’empresonament dels membres del govern català que van promoure el referèndum de l’1 d’octubre, però troben que hauria estat millor jutjar-los per desobediència a la Constitució, i limitar-se a inhabilitar-los per molts anys. Entenen que el govern central ha estat massa insensible a les reivindicacions catalanes. 'The Economist' ha donat suport a atendre les peticions de millor finançament autonòmic o de modificació del model de finançament, i ha donat suport al reconeixement i blindatge de les reivindicacions lingüístiques i culturals catalanes. Però ha estat completament oposat a la independència i, encara més, a una DUI. Ha desafiat repetidament el govern espanyol a acceptar un referèndum d’autodeterminació, i a lluitar, com David Cameron, perquè guanyés l'opció de mantenir Catalunya dins d’Espanya. Proposa que Espanya es reformi en sentit federal, com Alemanya, i no en sentit unitarista, com França. Evidentment, li agrada el concepte de Pedro Sánchez de votar acords i no desacords, i anima Espanya a seduir Catalunya.

Hem d’estar alerta al que mitjans com 'The Economist' diuen. Acabada la insensibilitat política, manca de cintura i rigidesa ideològica del PP i de Ciutadans, l’èxit de Pedro Sánchez és l'opció que els europeus europeistes més desitgen. Ja veurem en el proper article tot allò que no diu 'The Economist'.

Més continguts de