Alcaldessa ‘top manta’

Voldria explicar-vos unes coses. Així, a granel. Primera cosa. El 3 d’abril del 2015 vaig escriure una crònica en aquest diari (“De la mona de Gaudí a la Gamba de Mariscal”) en què guaitava això pel port barceloní: “El trencadís de venedors ambulants. Crida el monopoli d’ulleres de sol. Desenes de venedors esbarriats de llençols amb vuitanta colors i formes. Tots representen una única marca: «Ray-Ben ». «Cuál te gusta, amigo? -em diu-. Para ti diez euros ». Marxo. «Ocho, amigo ». I encara sento «Cinco, cinco... »”. Poc original. Podem tirar més enrere. Tireu-hi més. El 1932 el periodista Jaume Passarell (i un fotimer d’altres!) ja parla del “mosquer” de venedors ambulants com una de les “nafres” de la Barcelona turística. Per això vull dir una altra cosa: el top manta és ja un souvenir barceloní. Com els barrets mexicans deshidratats. O les balladores de flamenc daltòniques. Marca Barcelona. Així, què fem?

No ho sé. Però el que sí que sé és que el greu problema dels manters també està en aquestes reaccions infantils, de P1, d’estètica de filtre d’existència de bleda assolellada naïf d’alguns votants, simpatitzants, extasiats, alienats, de l’alcaldessa Colau. Ara que l’Ajuntament fot canya estiuenca contra el top manta n’hi ha que se senten decebuts, tristos, deprimits, ansiolítics pel que està fent Colau amb els manters. Divan psicoanalític de rajola barcelonina de disseny somiatruites: ella, la Supervivenda vestida d’Abella Maia, no ens pot fer això. Tranquils. Aspirar, expirar i una ampolla de salfumant per netejar el cervell. Calma. És normal. És un més dels superdesenganys, superfrustracions, superdesencisos dels superpoders Colau. Assossegueu-vos: el top manta no comença amb Colau. Us explico unes coses.

El top manta es reprodueix, multiplica, viralitza després de la gatera olímpica del quisso Cobi. Quina borratxera, xiquets. Quina ressaca, animalets. El planeta piruleta es torna digital: CDs, DVDs, píxels tèxtils, bytes PVC... Passem a amorrar-nos, morrejar-nos, abraçar-nos, estimar-nos la còpia. El duplicat, la imitació, el plagi. La realitat es fot un tret, se suïcida a la gossera postolímpica mundial. Darrere les mantes, la realitat de persones úniques, originals, de veritat, que veiem com una còpia, una reproducció, un facsímil de carn i ossos emmotllat i calcat manta a manta. L’era, el segle, el consum, la societat top manta, també fabrica i ven una ideologia top manta : el gat per llebre (gatllebrisme). La substitució de l’original per la còpia. S’aparta la realitat i governa una imitació. Es venen ulleres, bosses, samarretes, cinturons ideològics, política low cost. Estètica sense ètica. S’enganya, es menteix, i es fa creure que tot és possible. I que tot és possible ràpid, barat i sense esforç. Molts votants compren top manta ideològics. Nike, Armani, Gucci, Adidas..., que no són Nike, Armani, Gucci, Adidas. I es creuen la còpia i neguen l’original, la realitat, la veritat. I la frustració és veure que comprant ulleres falses no s’hi veu bé a la vida. Perquè també es compren idees irreals, fictícies, il·lusòries. I després l’existència et fot una bufetada de realitat que et desperta de cop de la ceguesa dogmàtica top manta.

La política, les ideologies, les idees, les persones no es poden vendre com productes manters, com un aparador top manta. La realitat és complexa, obtusa, esmunyedissa. La realitat no és comprar i lluir una samarreta i creure que canvies el món. La realitat és veure aquesta canya contra els manters. La realitat és descobrir que les coses no se solucionen com souvenirs d’autoajuda. La realitat és descobrir que els cotxes xafen fins i tot si hi ha un pas zebra que no respecten, que és de les vaques d’on surt la llet i no pas de la nevera falsament ecològica, que la vida pot anar a pitjor, que les coses només canvien si et coneixes a tu mateix, però per això cal mirar i veure la realitat. No desaparèixer estratègicament, com una alcaldessa top manta fugint amb tota la mercaderia quan et persegueixen els problemes. No es pot fer el manta, el mandrós de sofà cínic de la culpa és sempre dels altres. Perquè després es veu que quan s’estira la manta no hi ha res. Però els maldecaps, les dificultats i les persones continuen existint, patint, perquè són de veritat, originals, no es poden copiar, calcar, falsejar, substituir amb cap ideologia.