Qui decideix sobre els mòbils a l’escola?

No és casualitat que els ministres que pretenen prohibir i decretar siguin els de França i Espanya

El ministre d’Educació francès ha iniciat el curs amb “reformes”: reducció del nombre d’alumnes a l’aula en context desafavorit, retorn de les avaluacions i de la setmana de quatre dies, un 'bac' reformat l'any 2021... Amb les seves declaracions a favor de l'uniforme, el retorn del dictat, les corals o la prohibició del mòbil, ha acontentat els conservadors i ha mostrat alhora un perfil progressista amb el discurs de les neurociències. La polèmica està servida, a l’École de la République, on els infants aprendran a cantar la Marsellesa. La prohibició dels telèfons s’ha fet famosa, tot gràcies a la ministra d’Educació, Isabel Celaá, que, seguint el model intervencionista francès, està estudiant la possibilitat d'aplicar la norma. El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, ràpid, va sortir a declarar que a Catalunya aquest debat el tenim superat, i no va perdre l'ocasió de dir que en educació solem anar per davant.

Sobre l’ús dels mòbils, aquests dies, hi ha consens entorn del lema de “millor educar que prohibir” i el fet que hem d’integrar el món de l’alumne a les escoles i els instituts. No entraré ara en el debat, ni en la necessitat d’invertir més i millor en tecnologies a l’escola i en la formació de les competències digitals dels mestres. I és que hi ha un altre argument que no podem obviar contra la prohibició. Un argument que va ser present en el debat sobre tecnologies mòbils al Consell Escolar de Catalunya el 2015. Em refereixo al pes de l’autonomia dels centres. El centre i els professionals són els responsables reals i últims de l’orientació pedagògica dels dispositius mòbils. És aquí cap on anem i hem d’anar. Molt per davant de la ministra, i no només amb els mòbils. L’autonomia escolar i professional i la descentralització són tendència general a Europa des dels anys 80, i un tret determinant per a la millora dels resultats dels alumnes. No és cap casualitat, doncs, que els ministres que pretenen prohibir i decretar des de dalt les normes a complir siguin França i Espanya, països amb resultats mitjans i una forta cultura centralista. Com diu Nathalie Mons a França: l’estat es vol omnipresent i és qui pensa, opera i controla el sistema educatiu. També a Espanya els centres educatius tenen menys autonomia en la presa de decisions que en el conjunt dels països de l'OCDE: només el 10% de les decisions depenen del centre educatiu, com a França, davant el 34% de mitjana a l'OCDE o el 38% de la UE22. Són dades de l’informe OCDE 'Education at a glance 2018', que s’acaba de publicar.

Fa temps que, amb motiu del fracàs de determinades reformes, es va concloure que “l'important no es pot imposar per mandat”. Quan les reformes es generen fora del centre educatiu, no són efectives, no arriben a l’aula, i en canvi, empoderar la comunitat educativa dona millors resultats. El rol del sistema central és assegurar que mestres, líders escolars i escoles puguin fer els canvis necessaris a les aules per millorar els aprenentatges dels alumnes. A Catalunya, malauradament, som hereus d’un model d’administració centralitzada i jeràrquica: avançar en l’autonomia i la descentralització és prioritari si volem seguir anant per davant.

Més continguts de