L’ectoplasma d’ETA, el deliri que es fa llei

Ja els tenim aquí amb armes i bagatges, acusant de violència polítics catalans pacifistes

El final d’ETA ha tingut una primera conseqüència inapel·lablement positiva: s’han acabat les morts i les angoixes d’escortes, mirar baixos de cotxes i debatre’s en com afrontar les extorsions amb amenaça de pena capital. Altres ítems positius són la tranquil·litat social, una convivència nova i la distensió a vegades elevada a reconciliació.

Les seqüeles polítiques s’han repartit per barris. L’esquerra abertzale s’ha quedat sense un aglutinant èpic i una línia política que no era discutida, amb el líder més carismàtic de la seva història, Arnaldo Otegi, inhabilitat, fora de focus, sense escó al Parlament i havent de lluitar per l’hegemonia d’un espai que havia estat sempre seu i ara li retalla Elkarrekin Podemos.

A la vorera del davant, la comercialització patriòtica de les víctimes va convertir l’AVT en una franquícia del PP, amb prou rèdits electorals. Han volgut mantenir-los, però aquí fins i tot les víctimes més dretanes han posat un topall, perquè, liderades per les basques, volen donar una oportunitat a la normalització afectiva de la quotidianitat. En aquestes condicions, el que queda per reutilitzar d’ETA és el seu ectoplasma, la substància dels esperits.

Trio aquest terme i no el més clàssic de 'fantasma' perquè, encara que sembli intrínsecament contradictori, 'ectoplasma' té un component matèric. Estem veient que determinats deliris polítics es legislen i així es constitueixen en realitat. Amb ETA es va fer tota una construcció versemblant a partir d’un insult a la lògica: la teoria Mayor Oreja que compartir fins –el nacionalisme– era compartir mitjans –la violència– va seguir un ordre inductiu de despropòsits que van anar fent recular la democràcia.

Quan es traspassa un límit, ja no hi ha límits, el tot s’hi val és més fàcil

En aquell 'illo tempore', els constitucionalistes proclamaven, diria que amb raó, que per combatre el terrorisme n’hi havia prou amb el Codi Penal, que es va reformar en positiu garantista, com hem sabut a tomb de les turbulències fiscals del Procés, gràcies a les apreciacions del jurista i polític Diego López Garrido. En aquella tessitura, els culpables eren els actors de la violència i els seus còmplices.

Precisament per aquesta penalitat de l’acte en ell mateix, a primers dels anys noranta es va suscitar un debat molt seriós al si de l’esquerra abertzale. Julen Madariaga, amb l’'auctoritas' que tenia entre els seus per haver estat el primer teòric de la violència, va criticar l’atemptat d’Hipercor. Sostenia que havia de ser el braç civil –que mai no hauria autoritzat una bomba en uns grans magatzems– i no pas el militar qui prengués les decisions operatives: la relació jeràrquica que ja tenien el Sinn Féin i l’IRA. No va tenir quòrum perquè aleshores Herri Batasuna considerava que això els portaria al desastre en poder ser contaminats pel terrorisme, il·legalitzats i detinguts.

Però ni aquesta cura d’ells mateixos va servir per a res. Van començar plans ZEN (Zona Especial Norte) i lleis i mesures antiterroristes que anaven eixamplant l’abast del delicte, allunyant-lo cada cop més de l’epicentre de l’acció criminal. Col·laboracions amb banda armada i apologies del terrorisme agafades amb pinces van enviar polítics als bancs dels acusats i a les presons. El 'culmen' d’aquesta inducció, el tristament cèlebre “tot és ETA”, va ser la Llei de Partits 6/2002 de 27 de juny, aprovada amb els vots catalans del Pacte del Majestic, que sempre obliden els crítics compulsius del Tripartit. Quan es traspassa un límit, ja no hi ha límits, el tot s’hi val és més fàcil. Estendre el terrorisme a l’àmbit independentista va ser el gran salt que ha permès que encara n’hi hagi d’altres de més alts que freguen la paranoia inquisitorial, com ara portar als tribunals no només els imputats ja discutibles, sinó també qui parla amb ells, com els lehendakaris Ibarretxe i López.

Estrasburg ja havia retirat a Otegi una sentència per injúries al rei, dictada precisament pel Tribunal Suprem. El diumenge 4 de novembre en va fer justament 12 anys

Altres límits transgredits aleshores, ara de 'lesa' actualitat, van ser els de la presó preventiva i el procés als mitjans de comunicació. Van clausurar dos diaris avui es pot dir que “per la patilla”, 'Egin' i 'Egunkaria', no estalviant-se ni torturar el director d’un d’ells, Martxelo Otamendi, certament un gran periodista i una gran persona. Karmelo Landa, exdirigent de HB i parlamentari –autonòmic i europeu–, la detenció del qual ja va ser denunciada com a arbitrària pels experts de Nacions Unides, va esgotar dos anys de presó preventiva. Mentrestant, els arquetips abertzales de la pau, Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, condemnats en el cas Bateragune, eren empresonats sis anys i mig.

La llista de polítics bascos passats pel banc dels acusats és prou vergonyosa: dos consellers d’Interior, Juan Mari Atutxa (també president del Parlament) i el socialista Rodolfo Ares; el dirigent històric del PNB Gorka Agirre; Xabier Arzalluz, un dels líders de més gruix de l’última història; Juan Mari Torrealdai, acadèmic de la llengua basca; el pare Agirre (OSB), director de l’arxiu més important del nacionalisme basc, al monestir de Lazkao... Són fets greus que diuen molt de la fragilitat democràtica de la lluita antiterrorista, la dinàmica global de la qual és la dels llimbs sense drets.

Ara ja els tenim aquí amb armes i bagatges, acusant de violència polítics catalans pacifistes en un procés pacifista que ha fet gala històricament de pacifisme, en mans d’una justícia espanyola en mode oxímoron que fa caure la cara de vergonya als jutges que fan honestament la seva feina. Però a l’ectoplasma basc li ha sortit un exorcista europeu. Estrasburg ja havia retirat a Otegi una sentència per injúries al rei, dictada precisament pel Tribunal Suprem. El diumenge 4 de novembre en va fer justament 12 anys, i ara li torna a donar la raó. Que, en aquest precís moment en què el Tribunal Suprem asseu al banc dels acusats els líders independentistes catalans, tot un Tribunal Europeu de Drets Humans determini parcialitat en el judici del cas Bateragune, té un retorn català. Segur que el criteri europeu es passejarà pel Suprem.

Més continguts de