I AQUÍ

Aprendre molt de persones amb discapacitat

VAIG SER A SANAÜJA (la Segarra). Cinc-cents habitants. Per a mi és el poble d’en Lluís de ca la Fina. En Lluís Torra és el protagonista del conte Els Arrugats, que he escrit explicant com una persona amb discapacitat que treballava a l’obrador El Rosal, de l’Associació Alba de Tàrrega, havia inventat sense voler un dolç boníssim. Una neula arrugada, mal feta. Però cruixent i deliciosa.

En Lluís té carisma, enamora al primer minut. No hi sent, no parla, no llegeix, no se sap ben bé què passa dins del seu cap, però té autonomia, somriu, gesticula, abraça molt, et dóna un bon rotllo, una pau i una calma increïbles. I notes que t’entén. No saps com, però fa que sí o mou les mans quan toca. Té una intuïció privilegiada. Em va emocionar veure com l’estimen al seu poble, com estan orgullosos de la fama que els ha donat ser el protagonista del conte. A les signatures em presumien de ser veïns d’ell. He sentit molts discursos sobre que tots som diferents però iguals, sobre la integració, però notar-ho tan de veritat i tan natural reconforta.

La història em serveix per reaprendre de debò el que en teoria creia que ja sabia. El que m’havien explicat l’Oriol i la Dolors sobre la Clara, en Màrius sobre en Llullu, l’Elisabet sobre la Gina, o el que he viscut en la relació meravellosa de la tieta Conxita amb la meva cosina Núria. La capacitat enorme de persones amb discapacitats per fer-se estimar. I per donar molt. I per comunicar-se, malgrat les limitacions. Persones amb dèficits en la intel·ligència convencional que ho substitueixen amb unes vibracions i un afecte i una tendresa i un agraïment tan de pell que de seguida traspassa la teva. Gràcies, Lluís.

De sobte entenc que el que havia nascut per ajudar l’Associació Alba i per ajudar en Lluís s’ha convertit en el contrari. Ser ajudat per ells. Aquesta reciprocitat i aquestes lliçons d’humilitat són la gràcia de la vida.

Més continguts de