Aprenent de Bhutan

El PIB és una figura acceptada com a indicador de prosperitat, segons la suposició que un creixement més gran comporta un augment del benestar. Els corrents d’opinió que critiquen aquesta associació defensen que el PIB no tan sols no permet identificar el nivell de benestar, sinó que també ha dirigit excessivament la política econòmica cap a l’objectiu del creixement econòmic.

Comparteixo el plantejament que el PIB s’ha de complementar, més que no pas substituir, amb altres figures que permetin fixar-se en els factors que els ciutadans valoren com a positius, i que el PIB no és capaç de captar.

El regne de Bhutan és qui ens porta més avantatge en aquest àmbit. El 1972 va adoptar l’“índex de felicitat nacional bruta” amb el convenciment que una societat només es desenvolupa positivament quan el seu desenvolupament material i social van de bracet. Més recentment, països com Alemanya, el Regne Unit, Austràlia i el Canadà han dut a terme els seus propis índexs de desenvolupament social. A Catalunya estem avançant en aquesta direcció, treballant en una taula d’indicadors de benestar i progrés social que ajudin en la presa de decisions polítiques i permetin millorar a l’hora de retre comptes de l’actuació governamental.

Per què aquest treball és especialment rellevant en el cas de Catalunya? Perquè, segons l’índex de progrés social (IPS), presentat recentment per la Comissió Europea, Catalunya cau des de la 58a regió europea en PIB per càpita fins al lloc 165 en l’IPS (de 272 regions). Mentre Catalunya destaca molt en positiu pel que fa a l’evolució de la seva economia, té un diferencial negatiu en termes de desenvolupament social.

La dinàmica expansiva de l’economia catalana és clara: l’any 2015 el PIB de Catalunya va créixer un 3,4%, molt per sobre de països com Alemanya (1,7%), França (1,2%) o Itàlia (0,8%). Les exportacions van créixer un 6,1% (les d’alta tecnologia un 10%) i la inversió estrangera directa es va incrementar un 58% (11% a l’estat espanyol), cosa que demostra una alta confiança dels inversors internacionals envers Catalunya. El mercat laboral es recupera progressivament, amb una taxa d’atur del 17%, força més baixa que el 24% del 2013.

Per contra, l’IPS situa Catalunya en un lloc molt per sota del que li correspondria en termes de PIB. Els pitjors resultats fan referència a l’abandó escolar, la càrrega financera de l’habitatge, la qualitat de l’aigua i la poca confiança en les institucions. Les febleses identificades en l’IPS són probablement degudes a diversos factors, que cal analitzar i intentar corregir.

Tanmateix, per ser rigorosos cal recordar el gran greuge econòmic que pateix Catalunya pel fet de formar part de l’estat espanyol, i que afecta la provisió dels serveis públics fonamentals (educació, sanitat i protecció social).

Si presentem els resultats de les comunitats autònomes per les dimensions de l’IPS, veiem que sempre encapçalen la classificació la Comunitat de Madrid, el País Basc i Navarra. Catalunya i les Illes Balears mostren, en canvi, la diferència més gran entre el seu PIB i l’IPS. Aquesta dinàmica és equivalent a la que s’observa amb el sistema de finançament: Catalunya és la segona comunitat que més recursos tributaris aporta, per darrere de Madrid, i cau a la posició 14 (de 15) quant a finançament rebut ajustat al poder adquisitiu.

El greuge econòmic que pateix Catalunya és de diversos ordres. Inclou una dinàmica territorial desequilibrada, en què les comunitats forals són fiscalment independents i Madrid es beneficia de l’efecte capitalitat i del disseny radial de les infraestructures. Es basa també en un sistema de finançament opac que aplica un mètode d’estimació d’ingressos, bestretes i liquidacions sistemàticament a la baixa, i que obliga el govern de Catalunya a endeutar-se al FLA (fons de liquiditat autonòmic) per cobrir els serveis bàsics. Un altre efecte distorsionador és el repartiment discrecional del sostre de dèficit, incoherent amb les responsabilitats de despesa (i criticat pel mateix organisme independent de responsabilitat fiscal creat pel govern espanyol, l’Airef). Un tercer element és l’incompliment sistemàtic de les promeses sobre inversió pública. Cal denunciar també un principi trampós: el finançament es computa suposant el mateix cost de la vida a tot l’estat, quan a Catalunya és molt superior.

Últimament s’han fet una multitud de propostes per aconseguir ingressos tributaris addicionals i poder-los destinar a serveis socials i a la promoció econòmica del territori (impost sobre energia nuclear, sobre pisos buits, sobre dipòsits bancaris...). Totes les iniciatives han estat invalidades pel Tribunal Constitucional, a part d’altres lleis relatives al fracking, a la simplificació administrativa, a la igualtat entre homes i dones, etc. En total, 34 lleis suspeses, que haurien aportat 800 milions d’euros addicionals.

Bhutan no tan sols ens porta avantatge en la recerca empírica del benestar humà, sinó també en el fet d’haver aconseguit la seva independència de l’Índia. A la mateixa independència política, fiscal i financera ha d’aspirar Catalunya, perquè estic convençuda que podem convertir-nos en un país de referència, tant a nivell econòmic com social, i amb moltes coses bones per aportar al món.

Més continguts de