Quan el 1985 es va descobrir l’asteroide 3318, va ser batejat amb el cognom de Karen Blixen, en memòria de l’escriptora danesa coneguda pel pseudònim Isak Dinesen, autora de Memòries de l’Àfrica. Era l’any del centenari del seu naixement, el 17 d’abril de 1885. Blixen havia mort l’any 1962.

L’autora va passar els darrers anys de la seva vida en una casa de Rungsted, a 24 quilòmetres de Copenhagen. La casa va ser oberta com a museu l’any 1991 i és gestionada per la Fundació Rungstedlund, creada per Blixen i els seus germans.

La granja de l’Àfrica escenari de la seva famosa novel·la va ser comprada per l’estat danès en una subhasta el 1963. Dinamarca la va donar als Museus Nacionals de Kènia un cop obtinguda la independència, aquell mateix any. L’any 1985 hi va obrir les portes el Museu Karen Blixen de Nairobi.

Uns anys després, el 1996, també es va donar el nom de Karen Blixen a una varietat de rosa, de color blanc i olor exquisida.

Mercè Rodoreda era una enamorada de les roses. N’apareixen a totes les seves obres. Les parets dels banys de la casa en la qual Rodoreda va viure a Romanyà de la Selva eren cobertes de roses de tots colors. Però cap rosa porta el nom de Rodoreda. Ni cap asteroide. Per no tenir, Rodoreda no té ni casa-museu, ni a Barcelona, ni a Ginebra, ni a París. Ni a Romanyà, des d’avui fa un any.

L’any 2014 vam començar a moure fils per vendre la nostra casa de Romanyà, El Senyal Vell, el xalet en el qual Mercè Rodoreda va viure i escriure. Hi va acabar Mirall trencat, els viatges de Viatges i flors, i hi va crear Quanta, quanta guerra. Durant 30 anys, des de la compra de la casa el febrer de 1984 —un any després de la mort de Rodoreda—, vam conservar-la amb literària fidelitat, tal com Mercè Rodoreda amb la seva amiga Carme Manrubia l’havien concebuda i viscuda. Hi vam fer obres de manteniment, això sí. I vam plantar-hi flors, les flors de Rodoreda i Manrubia; vam endreçar els arbres: aquella “olivera de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”. Vivíem la casa intensament: la vida com la literatura. I l’ensenyàvem, com el quasimuseu que era i havíem volgut que fos. Hi vam fer cursos universitaris, conferències, trobades rodoredianes, visites guiades, obres de teatre. Estimàvem la casa.

Però va arribar l’hora de vendre-la, el febrer de 2014, 30 anys després. I van arribar els compradors, sempre particulars. Els mitjans de comunicació, especialment el diari ARA i el digital Núvol, es van fer fort ressò de la posada a la venda. El diumenge 13 d’abril, dia de l’aniversari de la mort de Mercè Rodoreda, vam organitzar la primera jornada de portes obertes als racons més íntims de la casa, amb la col·laboració de la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada-Fages de la Universitat de Girona, creadora de l’itinerari literari Rodoreda Romanyà, l’any 2008, centenari del naixement de l’escriptora. En les dues hores que havíem anunciat que obriríem van visitar la casa més de 300 persones. La casa exercia i exerceix una fascinació quan es llegeix, que creix quan es coneix.

Vam intentar de convèncer les institucions d’aquest país nostre que necessita estructures d’estat com el pa que menja, perquè junts l’adquirissin a un preu més baix que el preu de mercat, amb la intenció que la convertissin, finalment, en una casa-museu. En un darrer esforç, vam reunir en una mateixa taula i en dues ocasions els més alts representants de la Institució de les Lletres Catalanes, organisme de la Generalitat de Catalunya que vetlla per la difusió dels escriptors catalans, vius i morts; l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, municipi al qual pertany Romanyà de la Selva; la Diputació de Girona, demarcació a la qual pertany el dit municipi; l’Obra Social de La Caixa, partícip en cases-museu d’escriptors, i la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, hereu dels drets d’autor de l’obra de l’escriptora.

La casa va passar de les nostres mans a les d’una família britànica l’assolellat dimarts 29 de juliol de 2014, avui fa un any.

L’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro continua oferint l’itinerari literari amb guia els dissabtes d’estiu. La Fundació Mercè Rodoreda continua convocant el premi anual per estudiar l’obra de Rodoreda i els quatre ajuts, dels quals només n’ha concedit dos en la darrera convocatòria. Mercè Rodoreda continua sent l’escriptora catalana més traduïda.

Volem ser com Dinamarca.

Però no ho som.