Aquest diumenge sabrem fins on arriba la magnitud de la tragèdia

Mireu de posar-vos al cap d’algú jove que hagi de votar per primer cop. Després de la campanya electoral que hem vist, què deu pensar? La política és això? És algú que, com a bon adolescent capficat en el seu món, fins ara no ha sentit la necessitat d’interessar-se per la cosa pública, prou feines tenia amb aclarir-se sobre què estudiar o a qui estimar. Però de cop li diuen que té el dret i el deure de votar. I descobreix un panorama desolador, esperpèntic, en què tothom escup a tothom.

Els punyals dialèctics, els insults i les amenaces són el llenguatge dominant: regna l’odi i l’absoluta desconfiança. Els dos debats televisius, l’espanyol i el català, van constituir un espectacle no apte per a menors. Per a uns alumnes als quals volguéssim ensenyar a debatre a l’aula, serien l’exemple perfecte del que no s’ha de fer. Perquè la norma primera i bàsica és escoltar, la segona guardar les formes i la tercera mirar de raonar (defugir la demagògia). Vam veure exactament el contrari. El panorama cada cop és més tòxic, més bèl·lic. Fa por sentir-los.

Amb això no vull dir que tots els polítics siguin iguals. Ni de bon tros. N’hi ha algun de decent, força de dolents i uns de pitjors: alguns (i més en concret algunes) vomiten bilis. En tot cas l’ambient treu el pitjor de cadascú. Vaig estar temptat de fer un rànquing, no de guanyadors i perdedors, sinó d’educats i maleducats. No val la pena. La dinàmica els empenyia a tots a la confrontació barroera en lloc d’estimular la intel·ligència i l’empatia. Algun s’esforçava en va. Com volem que després pactin? Si no saben ni parlar amb un mínim d’educació. Diàleg?

Hi va haver altres temps, als orígens de l’actual degradada democràcia, en què els debats electorals o les discussions parlamentàries donaven gust. Hi havia grans oradors, hi havia un reconeixement de la legitimitat de l’altre, hi havia ironia de la fina, hi havia un to pedagògic, ganes de fer-se entendre i d’entendre’s i, sobretot, més llibertat. Amb el temps, hem anat caient pel pendent de l’espectacle frívol, que primer ens feia riure i que ara, quan la cosa s’ha posat negra, directament ens provoca nàusees. Els que guanyen esclafen l’enemic. La magnanimitat o generositat del poder ha passat a la història.

Aquest és el panorama que els lleguem als joves que ara s’incorporen al dret a vot. Deuen pensar que la política és això: sortir a menysprear, vilipendiar, ridiculitzar i anorrear el qui no pensa com tu. Esclafar la dissidència. Guanyar el poder a tota costa. Mentir, tergiversar, manipular. Cridar. Una batalla campal. Molt trist i lamentable.

El que hauríem d’estar transmetent és que la política és treballar pel bé públic, és convertir idees nobles en millores pràctiques, solucionar problemes, pensar en els altres i entendre’s amb els altres, és diàleg i negociació, és abraçar la diversitat, és gestió responsable, és imaginar un futur millor i començar-lo a fer possible. Ara mateix estem a anys llum de transmetre i posar en pràctica tot això.

El perill és que els joves -i tots nosaltres- assumeixin aquest marc mental tan primari de la política entesa com a foc creuat, no només entre enemics ideològics, també entre suposats amics. On la norma és el cinisme i la frivolitat, la gestualitat buida, la simplificació, els eslògans repetits fins a l’avorriment, tractar el públic d’imbècil. Ofenen la intel·ligència.

Urgeix trencar aquest cercle infernal. Fins ara tots els intents han estat fallits. La irrupció de la ultradreta no ha fet sinó empitjorar les coses. Ens està arrossegant a tots cap al fangar. Aquest diumenge sabrem fins on arriba la magnitud de la tragèdia.