Balances fiscals a nivell internacional

En els darrers dies ha sortit de nou el debat sobre la magnitud relativa del dèficit fiscal de Catalunya en relació a altres països. S'ha argumentat que no hi ha dades comparables de balances fiscals, però, per sort, en els països descentralitzats existeix una àmplia tradició d'estudis sobre aquesta temàtica. L'objectiu és sempre el mateix, mesurar el grau de redistribució territorial que fa el govern central entre els diferents territoris a través de les seves polítiques d'ingressos i de despeses.

La conselleria d'Economia i Coneixement va publicar al juliol d'aquest any un estudi ( http:// www20.gencat.cat/docs/economia/70_Economia_Catalana/arxius/PT_201201.pdf ) que fa una compilació d'anàlisis realitzades a nivell internacional sobre balances fiscals i el seu impacte redistributiu. En concret, aporten dades per a l'any 2005 d'Austràlia, Bèlgica, el Canadà, els Estats Units, Mèxic, Espanya i Catalunya. L'informe descriu la metodologia aplicada en cada cas, l'àmbit institucional que engloba, les operacions considerades i el tractament que es dóna al dèficit o superàvit pressupostari del govern central. L'estudi compara els països abans assenyalats, atès que són els que apliquen una metodologia més homogènia i, per tant, les comparacions són més exactes. En aquest sentit, cal destacar que deixen fora Itàlia, Alemanya i el Regne Unit perquè els criteris metodològics són lleugerament diferents i, per tant, són difícilment comparables.

Les conclusions que se'n poden treure és que, en general i com és obvi, els territoris rics presenten un dèficit fiscal (són aportadors nets) i els pobres tenen un superàvit fiscal (és a dir, són receptors nets). S'estableix un procés redistributiu de fluxos fiscals dels territoris rics cap als pobres. El problema no és el signe de la balança fiscal, sinó la magnitud. Quant es detreu als territoris rics i quan s'aporta als pobres? Quin és el nivell de redistribució assumible? La resposta no és fàcil, depèn de factors com per exemple el sentiment de pertinença al país, de la història, del llegat institucional (i en especial dels pactes constitucionals inicials), del nivell de desigualtat inicial, del pes de les diferents forces polítiques i de la situació econòmica.

Catalunya, amb un nivell de dèficit fiscal del 8,7% del PIB el 2005, se situa com la tercera regió a nivell internacional amb un dèficit fiscal més elevat. Així, a Austràlia la regió que més dèficit fiscal té és Austràlia Occidental amb un 3,93% del PIB; a Bèlgica és Flandes amb un 4,40% del PIB, al Canadà és la província d'Alberta amb un 3,23% del PIB, als Estats Units és Nova Jersey amb un 8,81%, a Mèxic és l'estat de Baixa Califòrnia amb un 6,48% i a Espanya són les Balears amb un 14,08%.

Al problema de magnitud s'hi afegeix el problema de la situació en què queda cada territori una vegada s'ha realitzat el procés redistributiu. Així, en països com Austràlia, Bèlgica o el Canadà, excepte algun cas específic, les regions aportadores i receptores netes mantenen la seva posició en relació al nivell de renda inicial. És a dir, la regió amb més renda inicial, després del procés redistributiu que du a terme el govern central, i que es comptabilitza com a saldo fiscal, continua estant en la primera posició. Dit d'una altra manera, en la mesura que disminueix el nivell de renda de les regions més riques, l'aportació neta que fan és proporcionalment menor, i a l'inrevés. En canvi, als Estats Units, Mèxic i Espanya no s'observa un criteri d'ordenació coherent de les regions aportadores i receptores netes segons el nivell de renda, de manera que els territoris més rics no són necessàriament els que suporten el dèficit fiscal més alt (el cas, per exemple, del País Basc i Navarra). Concretament, Catalunya passa d'ocupar el quart lloc en la distribució de la renda inicial a ocuparl'onzè quan s'addiciona el resultat dels saldos fiscals de cada territori amb el sector públic central.

¿Aquest nivell de redistribució territorial és sostenible? Doncs tot sembla indicar que no. La forta crisi econòmica en què estem fa replantejar aquesta magnitud. Catalunya no pot seguir transferint aquesta quantia de recursos cap a la resta de l'Estat perquè s'està penalitzant el mateix creixement de l'economia catalana. I aquest és un argument que té un ampli consens i suport social.

Però, malauradament, el govern central no fa ni un mínim gest per intentar resoldre aquest problema, ans al contrari, els pressupostos per a l'any 2013 continuen no prioritzant el corredor mediterrani, hi ha un incompliment sistemàtic de l'Estatut, les finances de la Generalitat estan en una situació de penúria que afecta de manera directa els serveis bàsics de l'estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials), el fons de liquiditat s'ha posat en marxa amb retard, i així es podria anar seguint i seguint.

Si a tot això, a més, s'hi afegeix l'empitjorament de la imatge d'Espanya a l'exterior, la manca de confiança que dóna l'actual govern central davant els mercats financers, el deteriorament de les principals institucions de l'Estat (Corona, Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, entre d'altres), l'ofensiva recentralitzadora i retrògrada del govern del PP i la irrupció de noves generacions que ja no tenen un vincle sentimental tan fort amb la resta d'Espanya, la conseqüència és que cada vegada el camí cap a l'estat propi sigui percebut com l'única solució.

Més continguts de