Barça, Barça, Barça!

Els previnc que no sóc amant del futbol i, en conseqüència, tampoc sóc seguidor del Barça. Pot estar-se celebrant un partit importantíssim i jo -no ho faig expressament- ni me n'he assabentat. Aniré més lluny: si demà desaparegués el F.C. Barcelona, el fet no em faria perdre ni un minut de son. Per contra, sí que m'amoïnen les conseqüències que projecta el Barça sobre la societat catalana. Els parlo d'aquest hooliganisme de classe mitjana i, per tant, extensíssim, que ens aclapara. Fixin-se que he hagut de prevenir-los que no sóc del Barça. No m'ha calgut dir que no sóc de l'Espanyol. El fet ja ens dóna una idea bastant aproximada de la situació de tot plegat. Vull dir que aquest pretès favoritisme i centralisme de què tradicionalment s'acusa Madrid i el seu equip estrella no arriba a la sola de la sabata del centralisme i favoritisme barcelonins. Déu guardi els espanyols que mai la seva capital fos Barcelona! Si sent-ho d'un petit país sense estat la situació ja esdevé insuportable, imaginin-se en una posició dominant de més volada.

No penso que un equip de futbol hagi de redimir de res. De fet, els llocs on he trobat aquesta obsessió redemptora han coincidit amb societats bastant desenquadernades. Hi ha hooligans , i violents, a tot arreu (Anglaterra n'és un exemple), però són socialment una minoria que tothom té identificada i marginada -són allò que aquí ara s'anomena quillos -. Més preocupant és quan una majoria social sembla tota ella haver substituït el cervell per una pilota de futbol i creu, de dilluns a diumenge, les vint-i-quatre hores del dia, que l'honra nacional es veu ferida si l'equip de futbol corresponent perd. Aquesta transversalitat que ho cobreix tot com un mantell asfixiant no té cabuda als països evolucionats.

Dit això, però, no voldria menystenir la importància social del Barça. Precisament, a causa d'aquesta dictadura civilment acceptada, el Barça representa bastant bé els avatars col·lectius de Catalunya a través de la història. Les nostres glòries i les nostres misèries. Resulta il·lustratiu repassar els seus presidents. Per no allargar-nos massa, retrocedim cap als anys cinquanta. Fins a l'any 1977 els presidents del club representen la Catalunya industrial i productiva: Miró-Sans, Llaudet, Montal, de Carreras... Empresaris del tèxtil i un president de La Caixa (de quan feia de caixa catalana). Arribem als setanta (la Transició!) i la presidència passa a ser ocupada per Núñez i Gaspart. Totxo i turisme. L'economia especulativa, els hàbits laxos, la immigració de baixa qualificació... És a dir, la desestructuració econòmica que ens ha portat a la marranada actual. Després, el Barça ens anuncia cap on es bellugarà el país -l'independentisme de Laporta ha estat premonitori del moviment social posterior-. Ara toca la presidència a algú que, per trajectòria, representa el poder de les multinacionals i el màrqueting. Curiós observar com treballen les antenes del Barça.

Per això val la pena agafar dos aspectes del Barça que posen de manifest dos grans forats de la Catalunya postfranquista. Per una banda, la solució de continuïtat en què es troba, al carrer, la immersió lingüística escolar. Si no vaig equivocat, el senyor Messi va arribar a Catalunya als tretze anys -un adolescent-. Potser ho fa en la intimitat, però jo no li he sentit mai parlar en català. A més, no els passi pel magí dir que Messi és català. És argentí, faltaria més! Per això juga a la seva selecció. No se m'acut que això pogués tenir lloc en altres indrets. Ara tractem la samarreta. Observarem que està patrocinada per una dictadura -en forma de fundació, o en forma de companyia bandera d'aviació d'aquesta dictadura, tant hi fa-. Ens dóna una idea aproximada de la tebior amb què el concepte democràcia és percebut a Catalunya. El caràcter semisec i tou que ha caracteritzat secularment el català mitjà s'acaba reblant en donar-li la volta 180° a l'uniforme. Una dictadura al pit i, a l'esquena, perquè no sigui dit, la solidaritat universal: Unicef.

Aquests dies s'ha aixecat una gran polseguera pel fet de vestir Colom amb una samarreta del Barça -tot plegat d'un nivell lamentable-. A mi em molesta la reducció futbolística a la qual va a petar qualsevol discussió que té lloc al país -a part de les insuportables tardes de diumenge sense escapatòria, insofribles dilluns copats per les glòries o misèries d'un conjunt de gent que juga a la pilota-. Però hauríem de parar atenció als missatges que aquesta banalització, com si d'una pilota descontrolada es tractés, ens llança cada dia a la cara.