Publicitat
Publicitat

‘El Ben Cofat i l’Altre’

El Ben Cofat i l’Altre és una de les darreres obres de teatre escrites per Josep Carner, a començaments dels anys 50 del segle passat. Es tracta d’una obra complexa, d’interpretacions diverses, d’una actualitat rabiosa, tant pel seu contingut filosòfic i polític com per la profunditat dels diàlegs i la força sensacional del català que Carner hi desplega. Llegint-la hi he anotat els temes següents: el sentit del compromís vital, el paper de la religió en les nostres vides individuals i col·lectives, el rol del líder, l’idealisme com a eina per a la transformació efectiva i com a factor de destrucció social; l’amor, l’amistat; el recurs al destí i l’atzar com a excuses per escapar-se de la necessitat de la reflexió, i la passió. I amb la passió, la paciència, per tal de no permetre que el desig que desapareix -diu un dels personatges- s’acabi convertint en odi.

Com em va dir en Jordi Amat no fa gaires dies, en una de les nostres converses nocturnes, Carner s’ha de llegir a poc a poc. Cal deixar que el seu fraseig ens vagi penetrant, que el seu català sense concessions es vagi conformant als nostres cervells, als nostres cors massa adelerats. Cal llegir i rellegir Carner, i cal aprofitar, per exemple, l’edició magnífica dels seus llibres de poesia d’entre el 1904 i el 1924, a cura de Jaume Coll.

Ara, si avui m’entretinc en Josep Carner és perquè en un diàleg de l’obra de teatre a la qual faig referència el personatge principal, l’Escabellat, enraona amb el Boig, un altre personatge important. En un punt de la conversa, aquest, davant la desesperació de l’Escabellat per no haver estat capaç d’acomplir la seva missió, li diu: “[...] Respira dolçament la indiferència del món. ¿No has pogut reeixir? Què hi fa? No hi ha cosa més difícil que brillar quan s’és al poder”.

Abans hem sabut que l’Escabellat ha aconseguit arribar literalment al cim de la seva civilització. Hem sabut que ha desplaçat el Ben Cofat del poder i s’hi ha posat ell, fins a arribar a pensar, a creure’s, que haver fet el cim, haver assolit el poder, equivalia efectivament a haver adquirit el poder de convertir l’existència mateixa de les persones en un acte de voluntat... seva.

En aquests temps nostres en els quals la democràcia liberal torna a estar en perill, quan el parlamentarisme i la política es judicialitzen, mentre creix ja no tan silenciosament el monstre del messianisme, la tara del populisme; en aquests temps nostres en els quals es relativitza el valor del vot; quan hi ha polítics en actiu que diuen que la democràcia és un valor relatiu que està al servei d’assolir el poder i no hi ha cap reacció dura, llegir textos com el de Carner és imprescindible.

Com també ho és veure d’una tirada dues pel·lícules que semblen fetes per ser vistes l’una després de l’altra: la russa Paradís, d’Andrei Kontxalovski, i la polonesa Ida, de Pawel Pawlikowski. A la primera de les dues pel·lícules, Kontxalovski ens condueix per uns escenaris que no seran aliens als que en el seu moment vam quedar enganxats literalment al llibre de Jonathan Littell Les benignes. Helmut, un oficial de les SS, és capaç de justificar els actes de crueltat màxima, l’extermini del poble jueu, per l’ideal. El mateix personatge acaba per confessar la seva admiració a Stalin i als comunistes russos per la supeditació de tot, ésser humà inclòs, a l’ideal. Helmut està compromès, com els bolxevics russos, a la construcció d’un paradís. D’aquí el nom de la pel·lícula. Serà aquest diguem-ne paradís el que, de manera brutal, descobriran Ida i la seva tia a la Polònia comunista dels anys seixanta del segle passat, on el poder, el poder que no llueix, ho acaba justificant tot. Destrucció de les persones inclosa.

Carner, doncs, amarat de la realitat viscuda durant la primera meitat del segle XX, tant a Catalunya com a l’estranger, va escriure contra l’idealisme destructiu. I ho va fer a partir de l’experiència humana, la individual, la que sentiríem o sentim, tots i cadascun de nosaltres, barrejada amb totes les emocions que som capaços de desplegar. Avui, com mai, toca reprendre aquesta qüestió. Hem vist com una certa mena de nous lideratges emergeixen amb la força d’un cicló, petits déus i deesses que ho fan i ho prometen tot per tenir poder i, en arribar-hi, ho fan tot i ho diuen tot per justificar la incapacitat, la inacció, la manca total de projecte. Ho veiem aquí i ho estem veient als Estats Units. O a Polònia o a Veneçuela, en mesures i intensitats diferents, és indiscutible, però pròxims en allò que els mou. El poder.

L’estiu és un bon moment per recuperar lectures i pel·lícules. Fem-ho gaudint-ne, i amb esperit crític. Quin antídot contra els que ens volen muts!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT