Es veia venir que a algú se li acudiria la gran idea: sacrifiquem a l'altar de la independència de Catalunya la normalitat possible per a la llengua i la cultura catalanes al Principat, fora noses!; i posats a fer, ves que no acabi sent a l'altaret del difús, incert i sense ànima pacte fiscal... Per descomptat, Voltas té tot el dret de plantejar aquest debat. Ho fa (ARA, 26-2-2012) reproduint al títol del seu article el títol d'uns dels manifestos dels bilingüistes espanyolistes i anticatalans. Tanmateix, em fa l'efecte que fer-ho en aquests termes i ara, quan (encara) no som un país lliure, és prematur i contraproduent, tant per a la normalització de l'ús de la llengua catalana com per a l'avenç en el camí cap a la independència.

Ho crec així, en primer lloc, perquè, a desgrat de la posició de Voltas respecte de la llengua i el país, la realitat objectiva és que la seva proposta bilingüista s'haurà de debatre en l'entorn de la subordinació de Catalunya a Espanya. Aquest debat, que va de legitimitats, estarà viciat per la influència enorme que hi exerceixen els fets consumats per la força, fets que, justament per això, no necessiten legitimar-se, queden invisibilitzats. Em refereixo al desigualitari marc juridicopolític, però també social, mediàtic, etc., en què la llengua castellana ha basat i basa la seva actual supremacia: l' statu quo de què gaudeix en l'àmbit estatal (el marc en què l'Estat ens condiciona totalment en aquest aspecte), i també a Catalunya i a la resta de territoris de llengua catalana sota domini espanyol (el marc en què, amb el suport de l'Estat, ha tingut lloc històricament, i continua tenint lloc, la imposició del castellà i el consegüent procés de persecució política, minorització i substitució del català, que han anat prenent diverses formes segons els règims i els indrets). És molt diferent fer ara aquest debat que fer-lo en un possible context futur de llibertat política per a Catalunya, és a dir, quan haurà cessat la pressió constant de l'estat espanyol, sempre hostil a la llengua i la cultura catalanes, i quan els fets consumats generats per aquesta pressió seran, almenys en part, reversibles democràticament.

En segon lloc, perquè, amb tota seguretat, un plantejament bilingüista dividiria i desmobilitzaria el moviment sobiranista i, en canvi, és molt dubtós que servís per a incorporar al projecte de la independència els sectors que ara s'hi mostren refractaris. Crec que en la proposta de Voltas hi ha una doble desconfiança: desconfiança en la capacitat dels catalans d'origen espanyol i els seus descendents d'adherir-se emotivament i pragmàtica a la llengua, la cultura, el país, de fer-se'ls seus (o d'adherir-se al país, la cultura, la llengua: segons com, segons per a qui, l'ordre pot ser rellevant); desconfiança, també, en la capacitat del país de guanyar-se aquesta adhesió. Però totes les enquestes de què disposem suggereixen que una part molt significativa i creixent de la població que s'identifica amb la llengua castellana ja dóna suport a la independència o no s'hi oposa. Dit altrament: potser la resposta a la pregunta, val a dir que formulada d'una manera una mica maximalista, amb què obria el seu article ("¿Vostè donaria suport a un polític que no parlés mai en la seva llengua?") no és gens clar que sigui "No", com sembla que Voltas dóna per descomptat. Hi ha altres respostes possibles, com ara "Per què no?", "Depèn", "Sí, ara mateix ja hi ha molta gent que ho fa (en un sentit o en un altre)"..., coses així. ¿Tan estrany és que, senzillament, molta gent trobin una cosa ben normal que a Catalunya hi hagi un procés de normalització de la llengua del país, que hi hagi catalans, també polítics, que parlen "sempre" en català; que no hi vegin res de reprovable, ni ho trobin sospitós de falta de respecte, al·lèrgia o intolerància envers el castellà, ni de cap cosa lletja per l'estil de les que s'encolomen a tort i a dret a "molts catalanistes"?

Per tant, ara per ara, em penso que un programa que pot obtenir un consens ampli i una adhesió de molts ciutadans, inclosos molts dels que (també) s'identifiquen amb la llengua castellana o altres llengües, podria ser el següent: el règim juridicolingüístic de la Catalunya lliure serà el que els ciutadans catalans, tots els ciutadans catalans, siguin quines siguin les llengües amb què s'identifiquin, decidiran lliurement i democràtica, sense la interferència d'una majoria d'àmbit espanyol aliena al país. Naturalment, es respectaran els drets humans fonamentals amb contingut lingüístic de tothom. Probablement, tal com prefigura el legislador català en els textos que tracten aquesta matèria (val a dir que sempre redactats sota la pressió de la Constitució espanyola), el sentit d'aquesta decisió serà: català llengua preferent i respecte per la diversitat lingüística, consideració especial per al castellà, no pas bilingüisme com a ideologia. Aquest plantejament té a hores d'ara un amplíssim consens al Parlament català. A partir d'aquí, hi ha un marge per a modular la consideració que, en el nou ordre lingüístic generat en llibertat pel país, tindran les diverses llengües en presència (català, castellà, anglès, altres llengües). Vet aquí un programa transversal i prou atractiu per a sumar partidaris a la causa de la llibertat, de la independència del país: no exclou ningú, no desmobilitza ningú, no descarta un marge de possibilitats quan sigui l'hora d'anar-lo concretant, alhora que assegura unes garanties a tots els catalans. Tothom, doncs, serà convocat a la decisió, que serà lliure (en la mesura del possible) d'interferències exteriors, ja que, naturalment, es prendrà en l'àmbit de la Catalunya lliure, i serà respectuosa amb tothom.