Canvis que ens deixen sense paraules

Sent una pel·lícula estrenada ara en cinema mut i ambientada a finals dels anys vint, principi dels trenta, The artist deu ser una de les cintes que més ens parla de nosaltres. El protagonista és una estrella en decadència per l'arribada del so al cinema. No aixafaré l'argument a qui encara no l'hagi vista, perquè és del tot recomanable per la interpretació de la parella, la música, el sentit de l'humor, la història d'amor i l'originalitat. Però m'ha interpel·lat sobretot com a retrat emotiu d'una persona bloquejada davant dels canvis. La resistència a acceptar un nou món que l'atropella porta el protagonista a la paràlisi. Com que la història tendeix a la caricatura, podem riure dels plantejaments tremendistes, i sobretot estèrils, d'un home que renuncia al que li porta el nou món com si realment tingués cap opció de plantar-hi cara. Però tal com admet el director, ens hi sentirem identificats perquè també hi ha una megacrisi econòmica pel mig (el Crac del 29) i perquè això de tenir terror als canvis i agafar-se al nostàlgic "ja no és com abans" com a bandera és habitual. El cervell, trampós, ens fa negar les transformacions forçades, de vegades pel pes del costum, de vegades per desacord ideològic o per ràbia de com s'han originat. Desitjats o no, els canvis que no ens deixen alternativa requereixen que t'hi adaptis de pressa, si no et vols quedar mut i a la pròpia gàbia.