Carles Riba

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl Primer llibre d’estances, de Carles Riba, té un cert paral·lelisme amb les Cançons i elegies, de Clementina Arderiu. El mateix to greu i transcendent; el mateix argument líric. La Ment, el Sentit, l’Ànima, la Joia, l’Amor i la Mort, són presos també com interlocutors. La poesia d’En Riba, lívida de passió, és dura i tallada com un diamant. És una poesia densa i nua. Quina gravetat, quin seny! El poeta s’ha desprès de tot el tresor descriptiu i queda només la carcassa lírica, l’ànima oberta de bat a bat, camp de baralles. El poeta fon aquestes baralles en la música del seu cant. Les estances d’En Riba són meravelles d’intensitat lírica, dites sonorament. Hi ha versos que lluen tots sols com estrelles, i us acaricien l’orella com el ressò clar d’un metall. Aquest ressò us distreu de vegades de l’argument del poema i fa obscur el seu sentit. Potser la pretesa obscuritat d’En Riba no ve sinó d’aquesta aliança tan estreta de la música retòrica amb el concepte. I de la seva esquelètica nuesa intel·lectual. És endebades que cerqueu un poema on no sigui l’ànima la protagonista. Tot són dolceses o tempestes interiors. No hi ha imatgeria elemental ni paisatge. Només aquells versos “ Vora el torrent que fuig hi fruiten llimoners. / El pom jovençaneja i riu i cau lassat / i l’aigua, arran, fa com un jaç que el gombolés; al peu de cada soca hi ha un caramull daurat ”, etc. tradueixen unes sensacions fresques, gairebé desinteressades. La poesia d’En Riba és, ben al revés, una obra pensativa. I, això sí, roent. Una lírica puríssima, descarnada. Si hom no es deixa distreure per la música dels versos, podrà resseguir clarament les emocions i els drames del poeta. Revindrà la seva febre i sentirà, com ell, el repòs de la intel·ligència victoriosa. Cal només tapar-se una mica les orelles, i llegir amb un esguard interessat les estances d’En Riba, per trobar-hi el món d’imatges i de pensaments que hi viu. Vegeu, per exemple, el poema XXII del Primer llibre d’estances : “ Amor, adesiara sento mon pensament / que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via”, etc., on es mostren d’una manera resplendent la densitat i la n uesa de la líricad’En Riba.