06/03/2016

Catalunya rica i plena?

3 min

Indicadors com el PIB per càpita o les exportacions descriuen Catalunya com un país ric; dels que més a Espanya i entre els més rics d’Europa. En conseqüència, les nostres queixes pel dèficit fiscal passen per reivindicacions egoistes i insolidàries, tant a Espanya com a Europa. Les coses canvien força si en lloc d’agafar el PIB, un indicador tan groller que l’any passat va augmentar en incloure la prostitució, agafem indicadors més sòlids. Per exemple, l’índex regional de desenvolupament social que la UE acaba de publicar, i on Catalunya se situa a la banda baixa del rànquing espanyol i europeu, per sota de l’Aragó, la Rioja, Navarra, el País Basc, Madrid, Astúries i Castella i Lleó.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per confegir aquest índex s’han tingut en compte tres grans pilars: la cobertura de necessitats bàsiques, les bases de benestar social i les oportunitats de desenvolupament personal. Com a necessitats bàsiques: nutrició, sanitat, habitatge, seguretat, aigua i residus. Com a bases del benestar social: educació, salut, informació, comunicació i medi ambient. I com a oportunitats de desenvolupament: drets individuals, llibertat d’elecció, tolerància, inclusió i educació avançada. No sorprenentment, un conjunt de factors altament relacionats amb el volum i el destí de la despesa pública.

Que Catalunya sigui la tercera comunitat autònoma que més recursos fiscals aporta a Espanya, després de Madrid i les Balears, i la que fa deu a l’hora de rebre’n, explicaria prou bé el nostre baix nivell relatiu de desenvolupament social. I si hi afegim que aquests baixos recursos rebuts afronten un molt més alt cost de la vida a Catalunya (+8,5%) encara s’explica millor i fa més entenedor per què les reivindicacions catalanes tenen més suport entre treballadors i petits empresaris que entre l’alta burgesia.

Al capdavall, qui paga més impostos i, per tant, fa més transferències és el col·lectiu de professionals i treballadors, via IRPF i IVA, i el de petits empresaris, via impost de societats. Per contra, grans empreses i grans fortunes contribueixen molt menys en termes relatius i tampoc veuen afectades les seves possibilitats de desenvolupament personal per la manca de finançament públic. L’exemple més palmari és el de la seguretat social, alimentat per les cotitzacions socials dels treballadors, amb un topall per a sous superiors als 35.000 euros; és a dir, com passa amb les caixes de resistència sindicals, uns treballadors donen suport a uns altres i el capital s’ho mira; pitjor encara: ho administra.

No estranyament, a la UE el mecanisme de transferències fiscals més madur —com a estudi de possible implementació— és el del subsidi d’atur. Una mena d’assegurança per als països amb més atur, que pagarien els treballadors dels que en tenen menys. Solidaritat entre treballadors que molt fàcilment pot acabar amb enemistats si uns pensen que els aturats d’aquí o d’allí ho són per voluntat pròpia. En canvi, ni es parla d’acabar amb l’elusió fiscal de multinacionals o d’implantar un impost a les grans fortunes i amb tot això posar en marxa un veritable pla d’inversions que acabi amb l’atur i serveixi per accelerar la transició energètica.

Tornant ara a Catalunya: a l’alta burgesia ni li va ni li ve res amb el dèficit fiscal i ja li està bé que el superàvit comercial català, que ella fa amb Espanya, es més que compensi amb un dèficit fiscal que ella no paga, per molt que una i altra cosa siguin figues de diferents paners i per molt que Catalunya acabi amb un índex de desenvolupament social inferior al de regions receptores de l’esmentat dèficit fiscal.

També les colònies solen ser netament exportadores i arriben a tenir un gens menyspreable PIB, si bé en benefici de la metròpoli. Malauradament, l’estat espanyol no lliura les dades que ens permetrien conèixer la nostra renda nacional —quina part d’aquest PIB és nostre—, però en tot cas ja sabem que el PIB queda minorat en un 8% pel dèficit fiscal; una minoració, però, que la UE no té en compte a l’hora de distribuir els fons estructurals en funció del... PIB. Tant de bo, doncs, que la confecció d’aquest nou índex regional de desenvolupament social serveixi per modificar aquest criteri de distribució i per fer pensar a qui encara no entén per què Catalunya està fent les maletes.

stats