Certesa i dubte
El món sembla dividir-se entre aquells a qui agrada la gent i els misantrops, els hedonistes i els espartans, els que van en bici i els vianants i entre els que es mouen en el dubte i els que ho fan en la certesa. Per sort no sempre hi ha els mateixos a cada banda. Però cada professió afavoreix la seva neurosi. Per exemple, en campanya electoral els polítics abandonen al galop el dubte racional per proclamar les certeses absolutes.
Proclames i ensurts. En campanya electoral es tracta de convèncer amb megàfon i augmentatius, però la realitat política dels partits i dels governs està feta de dubtes i jugades inesperades que obliguen a repensar l’estratègia de la partida d’escacs permanent en què viuen.
La decisió de la CUP de no donar suport als pressupostos, per exemple, és un d’aquests moviments que canvien la partida que creia que jugava la majoria parlamentària independentista. Confiats com estaven pel pacte d’investidura que va apartar Artur Mas, la col·laboració mostrada en la consulta del 9-N i les formes dialogants de l’anterior legislatura, ERC i CDC s’han vist superats pel maximalisme de la majoria cupaire. Alguns negociadors parlen de “desconfiança” i de “tics antisistema” i es pregunten si la revolució va davant de la independència.
La primera incògnita és quina racionalitat ha portat la CUP a dinamitar el pacte d’investidura i si realment els diputats del grup parlamentari no calibraven les conseqüències del seu vot.
Les paraules del diputat Joan Garriga des de la tribuna parlamentària en què admetia que no eren conscients de la rellevància de la decisió són simptomàtiques. La CUP ha preferit mantenir l’ortodòxia revolucionària de l’impossible a arriscar-se a la impuresa de pactar amb la realitat. El resultat és que s’ha menystingut els ciutadans a qui beneficiava l’aprovació dels pressupostos i s’ha donat una victòria inesperada a Cristóbal Montoro. La llei de pressupostos permetia blindar la despesa social, però amb pròrroga els estalvis en interessos, calculats en 850 milions, han de destinar-se, per la normativa del govern central, a reduir dèficit. La paradoxa de la decisió cupaire és que els diners destinats al pla de xoc es dedicaran a fer més còmoda la consolidació fiscal del govern espanyol, que fins ara ha traslladat bona part del cost a les comunitats autònomes, i controla l’execució pressupostària cada mes.
Recalcular. El fracàs que suposa per al Govern veure que els seus pressupostos no entren ni a tràmit obliga a replantejar-se el camí i avaluar la fiabilitat dels companys de viatge. Caldrà recalcular les rutes, les forces i el temps d’ascensió si es vol complir l’objectiu.
La decisió del president de la Generalitat de sotmetre’s a una qüestió de confiança li permet bàsicament guanyar temps i consolidar el seu perfil polític. D’entrada ajorna les decisions fins que pugui convocar eleccions -impossible abans de l’agost-, veurà com es recompon l’escenari de la política espanyola després del 26 de juny i tindrà temps per saber quina transformació interna i de renovació de lideratges aconsegueix el seu partit. Finalment, la qüestió de confiança posa Carles Puigdemont davant la veritable responsabilitat del càrrec. Ja no administra l’herència. Ha començat a exercir de president de la Generalitat i tindrà una investidura amb el seu programa en la qüestió de confiança. Puigdemont va arribar a la Generalitat precipitadament, però el gest de sotmetre’s a la qüestió de confiança ha mostrat que exercirà les responsabilitats del càrrec amb determinació i no serà un president autonomista. El missatge va dirigit als ciutadans, però també obligarà el seu partit i els seus socis de govern a tenir en compte que s’obre una nova etapa. Puigdemont és pragmàtic, independentista nat i exalcalde d’una ciutat intensa i està acostumat a exercir una política allunyada de l’aparell del partit.
Referèndum unilateral d’independència. El procés ha viscut ja molts altres moments d’impàs. Hi ha hagut sortides creatives més o menys exitoses. També hi ha hagut fugides endavant. Ara es para la partida i caldrà repensar-la. És una bona oportunitat. S’obre pas la idea d’un referèndum unilateral. ¿Posterior a un nou intent de pacte amb l’Estat? Desafiar la legalitat implicaria noves actuacions de la justícia espanyola, que ja té en el punt de mira a l’expresident Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs. Caldria preveure també la retirada de competències en matèria de seguretat i la dificultat que suposa tenir informació suficient sobre la població però no el cens electoral. Caldria avaluar quines diferències reals tindria sobre el 9-N i si els ciutadans anirien a votar.
No hi haurà moviments significatius en la partida de Puigdemont fins que passin les eleccions generals. Les partides simultànies hauran fet noves jugades i el president de la Generalitat tindrà nova informació per moure fitxa. Quants diputats independentistes arriben al Congrés, si governa el PP o s’obre una escletxa de cara al referèndum amb Podem, si En Comú Podem surt de l’ambigüitat, si el PSOE necessita suports. El cert és que avui la situació política, malgrat el soroll de la campanya, genera més preguntes que respostes.
