Cinc idees bàsiques per avançar

Unitat de geometria variable. Unitat, sí. Però no a qualsevol preu. La unitat s’ha de fer a partir d’uns objectius comuns clars. Ha de ser pragmàtica. I sobretot a diferents nivells: JxCat i ERC per governar. JxCat, ERC i la CUP per fer República. JxCat, ERC, la CUP i els comuns per defensar els presos i els exiliats. JxCat, ERC, la CUP, els comuns i el PSC per defensar l’escola en català i les bases de la democràcia. La unitat només és possible si s’entén que les discrepàncies dins l’independentisme són d’estratègia, no d’objectius, no de fons. En moments de crisi, d’autodefensa, aquestes discrepàncies s’han de minimitzar. El mateix argument val també per al conjunt del sobiranisme i per al conjunt del catalanisme. Sempre és millor sumar.

En defensa de la democràcia. El procés sobiranista català és profundament democràtic i s’enfronta a un estat cada cop amb més tics autoritaris, com ho demostra el fet que hi hagi presos polítics i polítics exiliats. Aquest és un missatge central que comença a calar en l’opinió pública i la justícia internacionals i que també ha de marcar una línia divisòria a Catalunya, una línia que deixa fora Cs i el PP de la defensa d’una democràcia plena, de qualitat. Si ets demòcrata no pots permetre que una qüestió política que es podria resoldre amb diàleg i urnes es vulgui liquidar amb violència policial fora de lloc (1-O) i amb causes judicials i empresonaments injustificables, que avergonyeixen. I que estan fent quedar en ridícul la justícia espanyola.

Preservar les victòries . El trepidant dia a dia, el minut a minut que vivim, no ens pot fer perdre la perspectiva ni l’horitzó. No podem passar cada dia de la indignació a l’eufòria, de Trapero a Puigdemont, en funció de cada jutge, de cada gest, de cada batalla. Les grans batalles guanyades s’han de consolidar. És imperdonable que estiguem malaguanyant la victòria del 21-D. Cal formar govern i consolidar aquest poder obtingut. Cedir la Generalitat (autonòmica, sí) al rival és absurd. ¿Oi que no renunciem a les diputacions ni als ajuntaments, que també formen part de l’Estat autonòmic? Per què hem de renunciar al màxim poder que hem tingut?

Acabar amb el 155. No es pot dir seriosament que el 155 és un mal menor. No: és un mal major, gravíssim. Està paralitzant l’administració catalana, amb nefastes conseqüències concretes per a molts sectors socials, culturals i econòmics. Es perden projectes de recerca, s’aturen inversions, es posa en perill TV3 i l’escola (no hi ha hagut casella en la preinscripció, però hi pot haver altres coses), s’ha perdut el control dels Mossos. Catalunya està perdent moltes oportunitats. És, a més, una humiliació política. Ens hem quedat sense autogovern, sense veu pròpia per defensar el país. Ens manen des de la Moncloa a cop de decret i ningú no respon. Sisplau!

Zero violència. Amb això no s’hi juga. Cap condescendència, cap flirteig, cap broma. No només per no donar arguments a una justícia, uns polítics i uns mitjans de comunicació que per si sols ja s’inventen falses violències, sinó també perquè el sobiranisme i l’independentisme si s’han fet majoritaris ha estat precisament per la seva pulcritud en les formes, pel seu immaculat esperit cívic, pacífic, inclusiu. Aquest tarannà ha estat, és i serà el seu punt fort. No hi pot haver cap contenidor cremat, cap acció de força, no es pot violentar cap ciutadà. Malgrat les garrotades rebudes, la revolució dels somriures ha de seguir somrient. Els primers que ens ho demanen són els presos i els exiliats. Tots. Per a l’Estat no hi ha pitjor enemic que un enemic amable, civilitzat, democràtic. Contra la força i la imposició, l’enginy i la tolerància. Ara que ha fet 50 anys de la mort de Martin Luther King, no oblidem el seu llegat, la seva lluita no-violenta.

Etiquetes

Més continguts de