Contra l’arquitectura de la por, el disseny empàtic

Aquest text sorgeix arran d’un article del David Fernàndez publicat a l'ARA el 31 de gener. No pretén ser una rèplica, en primer lloc perquè no me’n veig capaç; la seva narrativa és rica i fins i tot espaterrant en alguns fragments. I sobretot, perquè coincideixo amb la seva anàlisi de la realitat en un alt tant per cent.

Tanmateix, hi ha un fragment d’aquell escrit que em ronda pel cap des que vaig llegir-lo, i he pensat que podia ser interessant estirar el fil. Es tracta d’una sèrie de preguntes encadenades i una afirmació final: “En qualsevol dels casos, com es capgira el disseny de l’horror? Com es desconstrueix l’arquitectura de la por? Com s’esbotza l’enginyeria de la impunitat? Com es desobeeix la indústria planificada de la desigualtat? Com es canvia el futur? Ni ucrònics ni utòpics: a penes estrictament realistes del que hi ha”.

Com a persona vinculada al disseny, l’arquitectura i allò que de vegades s’ha anomenat “la cultura del projecte”, em va cridar l’atenció l’ús que feia Fernàndez dels mots disseny, arquitectura, enginyeria i indústria. Pot ser que l’elecció d’aquests termes fos casual i pot ser que no; en tot cas, i sense cap intenció de fer una defensa gremial, m’ha semblat engrescador intentar donar, si no la resposta, sí una resposta possible a les preguntes que es formulaven en aquell text.

Justament aquests dies estic treballant en un text del visionari, dissenyador, arquitecte i inventor Buckminster Fuller, escrit el 1969 i anomenat Operating manual for spaceship Earth, una mena de manual d’instruccions per gestionar el nostre planeta tenint en compte que és un sistema tancat, com una nau que solca l’espai. En el llibre, Fuller demana als humans que deixem de ser mers passatgers i esdevinguem tripulants del destí de la Terra, i justament parla del disseny, l’arquitectura, l’enginyeria i la indústria com un possible camí per fer-ho. Són eines útils per enfrontar-nos als que ell anomena els Grans Pirates, que no són altres que aquells que creuen que poden governar el destí de la humanitat. Són ells els que utilitzen “el disseny de l’horror”, “l’arquitectura de la por”, “l’enginyeria de la impunitat”, “la indústria planificada de la desigualtat”. I podem lluitar amb aquestes mateixes armes. Perquè quan el disseny és empàtic, l’arquitectura un servei públic, l’enginyeria una eina de canvi social i la indústria treballa amb i pels usuaris, la “doctrina del xoc” dels Grans Pirates cau com un mal decorat.

Ha plogut molt (menys del necessari, per cert) des del 1969, però curiosament, un llibre recentment editat d’Ezio Manzini ( Cuando todos diseñan. Una introducción al diseño para la innovación social) parla en termes molt similars de com el disseny, la planificació, l’urbanisme poden ser eines al servei de la transformació en positiu de la nostra societat. Fins i tot parla d’una nova ecologia de les relacions entre les persones, i aposta per un model de producció distributiu i per l’empatia, tal com ho fa Jeremy Rifkin en els seus llibres La economía del hidrógeno i La civilización empática, respectivament.

Aquest reguitzell de referències, a les quals se’n podrien sumar moltes més, ve a tomb per intentar desmuntar un paradigma que, sense saber si és o no present en el text del David Fernàndez, sí que m’he trobat sovint. Hi ha una esquerra política que ve de la lluita de carrer, de l’activisme i la desobediència, que identifica el disseny, l’arquitectura i en general les eines de planificació urbanes, gràfiques i objectuals com a instruments al servei del capital, el poder oligàrquic o directament el mal. La meva sintonia amb aquests moviments, plataformes i partits fa que intenti desmentir aquesta creença, potser establerta pel mal ús que es va fer de termes arquitectònics o de projecte des d’una pseudoesquerra local que va governar Barcelona durant anys, la mateixa que ara es nega a deixar parlar els ciutadans perquè decideixin el seu propi futur.

Entenc que hi hagi desconfiança, potser ens ho hem guanyat a pols, però és hora d’intentar explicar que, tal com diu Fuller: “La riquesa és la nostra capacitat organitzada per lluitar de forma efectiva amb l’entorn a l’hora de prolongar la nostra regeneració de forma sana i reduir les restriccions tant físiques com metafísiques [aquí metafísiques és sinònim d’ intel·lectuals ] dels dies futurs de les nostres vides”. I per generar aquesta riquesa, que serà comuna o no serà, el disseny de l’empatia, l’arquitectura de l’esperança, l’enginyeria de la inclusió i la indústria de la sostenibilitat social i ambiental són aliats i no obstacles. Ni ucrònics ni utòpics, tan sols tripulants operatius de la Nau Espacial Terra.

Més continguts de