Definitivament

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCom una nosa. Els kurds han aparegut com una nosa després de la guerra més pel·liculera de la Història. Teníem tantes ganes que matessin en Saddam, de divertir-nos tot contemplant els seus búnquers, ens havien parlat tant dels búnquers de Hitler, i no ens pensàvem pas perdre aquesta oportunitat, fills de la imatge, parents del perenne visitant que tenim a casa, que estimem i odiem a cor què vols. L’única màquina creadora de mons, l’única màquina que ens fa sentir vius, [...] Però ells [els kurds] no ens deixen de petja. No ens deixen assaborir l’harmonia d’un món tan ordenat. [...] Apareixen dins del visitant incòmode, als vespres de la canícula, i ens recorden que s’estan morint. És de mal gust, recordar aquestes coses. Mengem el nostre poti-poti, aquest caramull de colors mediterranis, mentre contemplem com els seus nens es moren de fam. I apareixen amb aquests ulls enormes, aquests caps grossos, aquests cossos deformats, aquestes panxes com un globus. Apareixen i ens miren i no saben que ens miren, mentre nosaltres comentem, sota el torb d’això que en diuen bones notícies, que els nostres plats mediterranis són els millors del món. Les targetes de crèdit suren per damunt de les cebes, els tomàquets, les patates i el bacallà esqueixat. Carpe diem. Viurem a l’americana, però els nostres estómacs sempre seran catalans. I morirem de mort inútil, però que ningú no se n’assabenti. Sí, aquests trenta milions són una nosa, un destorb, un gra de pus insolent enmig del nou ordre mundial. Tota harmonia necessita del record de la imperfecció. La Venus tampoc no té braços, no els ha tingut mai. Els kurds no tenen terres pròpies, i, voltats de cinc enemics diferents, ens asseguren, ells, els endreçadors del món, que no les tindran mai. Oh, si coneixerem el seu folklore, els seus costums, fins la seva gastronomia i tot. Diuen que fan un pa exquisit. Sucarem, aquest pa, dins del poti-poti i ens sortiran rodanxes de cosmopolitisme. No vam aprendre, d’aquesta manera, la millor cuina del Vietcong? Hi ha un bri d’elegància a la defensa d’Eslovènia. S’assemblen tant a nosaltres. Un poble industriós, treballador, enfrontat als serbis, que són uns brètols, endarrerits. Hi ha defenses que ens ajuden a finejar. Però els pobles forçats al nomadisme acaben per ser bruts, espellifats, poc moderns, encara que siguin els néts del soldà Saladí. Encara que siguin més antics que les pedres. Però les pedres, com els ulls esbatanats dels nens que han de morir, fan nosa. Què n’hem de fer, d’ells, on els col·locarem, dins del trencaclosques mundial? A l’era del xip, no hi caben aquesta classe de maldecaps. El món està en ordre. Definitivament.