13/02/2012

Democràcia és rigor

3 min

Les crítiques fàcils a la democràcia fan molt de mal al sistema polític que, amb ironia britànica, Churchill va definir com el menys dolent dels que es coneixen. I més encara quan aquesta cultura, molt severa davant de les temptacions despòtiques, té fonaments tan febles com en el nostre entorn polític. Aquests dies, el cas del jutge Garzón ho posa en evidència. La controvèrsia ideològica popular -i populista- que s'ha obert arran de les causes per les quals se'l jutja ha portat a oblidar que la qüestió de fons no és sobre la bondat o no dels seus propòsits, sinó sobre si les seves decisions judicials respectaven les garanties que han de caracteritzar la justícia en un sistema democràtic. Unes garanties entre les quals hi ha el dret a la defensa, i per tant a la confidencialitat de la relació entre acusat i defensor, i la no prevaricació, és a dir, la no comissió d'arbitrarietats a consciència.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

VET AQUÍ, DONCS, PER QUÈ és tan important en un sistema judicial democràtic que abans de la sentència tothom tingui dret a la presumpció d'innocència. O per què fa tanta angúnia, des d'una sensibilitat radicalment democràtica, que es pugui vulnerar el dret de confidencialitat entre advocat i detingut en els casos de terrorisme. I així s'entén que Guantánamo sigui una taca tan negra en el sistema nord-americà, el mateix rigor judicial del qual fa que ara sigui tan difícil desfer de manera legal aquell infern, per més que Obama s'ho proposi. Unes garanties, esclar, que encaixen molt poc amb les exigències populistes i antidemocràtiques de "fer justícia". Quan s'ha deixat fer arbitràriament al poble o als tirans, els judicis han acabat en linxaments a la plaça o en absolucions vergonyoses dels seus líders carismàtics.

EL CAS GARZÓN ENS POT SERVIR PER comprovar si fem prevaldre, en la nostra valoració del cas, les pròpies simpaties ideològiques o bé el rigor i la severitat democràtica. Que Garzón hagi intentat perseguir Pinochet o Kissinger, que hagi volgut desvetllar la memòria de la barbàrie franquista o que s'hagi encarat amb la corrupció política a gran escala, pot fer-lo simpàtic als ulls de qui comparteixen aquestes causes. Però això no justifica que es prescindeixi de les raons per les quals se'l jutja, que se l'exculpi sense judici i se'l converteixi en víctima d'una persecució política.

L'ITINERARI DE GARZÓN no és dels que convida a la confiança ni en el seu rigor professional ni en la seva imparcialitat. Els casos coneguts de sospitosos alliberats per errors processals mereixen la crítica més severa. I cal recordar el discutible tancament del diari Egin o les detencions d'una vintena d'independentistes catalans que, amb proves evidents de tortura, Garzón va desatendre, amb condemna posterior del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg a l'estat espanyol. I semblava exigible que s'aclarís si qui va finançar unes conferències a la Universitat de Nova York amb una generositat poc habitual al món acadèmic van ser institucions relacionades amb la seva activitat de jutge -però ahir vam saber que aquesta causa ha quedat arxivada-. Més que un jutge escrupolosament demòcrata, Garzón s'ha comportat com el llanero solirario , l'estil autoritari i justicier del qual agrada tant al populisme dels indignats del 15-M. Com a demòcrates, de Garzón no ens hauria d'interessar si les seves causes ens eren simpàtiques o no, sinó si les instruïa amb rigor.

LA DEMOCRÀCIA NO ÉS TAN SOLS un sistema de representació electoral, sinó tot un joc complet de regles que procuren organitzar de manera complexa un conjunt de drets i deures fonamentals que hi van associats. El populisme que ha pres partit per Garzón mostra que n'és de lluny Espanya, encara, d'una cultura democràtica ben formada.

stats