“Derrotar” la “infecció”
Si sempre havíem dit que algú ens havia “contagiat” la grip, o que ens havien “encomanat” un refredat, ¿com és que el coronavirus “infecta” o “contamina”?
En part, pot deure’s a la influència de la llengua anglesa: contagiar-se es diu to become infected. Fa dies que estem exposats a tot de titulars de premsa, discursos polítics i tuits en anglès on es parla de quantes persones ja estan infected. És natural, doncs, que, fent-ne una traducció literal, ens haguem habituat a parlar de la xifra d’“infectats”. Passa una cosa semblant amb el terme contaminació, que els darrers dies també ha esdevingut habitual: en anglès, per dir que una ferida està infectada, es pot dir que està “ contaminated ”.
Però intueixo que la generalització d’aquests termes també és indicativa d’alguna cosa més: de la voluntat de subratllar que el que hi ha en joc és una lluita contra la impuresa. La “infecció” i la “contaminació” embruten el que era immaculat. Els verbs infectar i contaminar transmeten molt més directament aquesta idea de “taca” que no pas el verb encomanar. I denoten molta més gravetat i perillositat. Precisament un dels temes d’estudi clàssics de l’antropologia és la manera com certes amenaces i certs perills s’expressen com una amenaça de pèrdua de puresa; i com, al cap i a la fi, la puresa és una construcció cultural, no pas una realitat en si mateixa.
Una “lluita contra la impuresa”, deia unes línies més amunt. Alguns antropòlegs de la salut, sovint de bracet de la narratologia, han estudiat com, en l’àmbit sanitari, es recorre a metàfores bèl·liques: la “lluita” contra el càncer; uns patògens ens “ataquen”; després d’una llarga “batalla” va “derrotar” la malaltia. Susan Sontag hi va dedicar diverses pàgines del seu cèlebre llibre Illness as metaphor (1978). Estem tan avesats a sentir i a pronunciar aquestes metàfores que segurament no només no ens sorprèn el seu ús sinó que ni tan sols som conscients que es tracta de metàfores. Al meu entendre, la “lluita” contra el coronavirus és una mostra sense precedents d’aquest fenomen, diria: tots tenim el deure de lluitar per vèncer la pandèmia.
Però encara hi ha més. Els discursos dels darrers dies -tant els dels polítics com aquells que es difonen a través de xarxes socials- no només inclouen terminologia de l’àmbit militar sinó que també fomenten uns relats de la malaltia amb una determinada estructura que, al meu entendre, segueix sent d’inspiració bèl·lica: primer la normalitat, ara l’atac i la lluita, i finalment la victòria o la derrota. Arthur W. Frank, a The wounded storyteller (1995), examinà com, quan escoltem les malalties dels altres, tendim a preferir els relats que acaben bé o, quan la curació no és possible, aquells que fan èmfasi en elements positius: l’actitud beatífica amb què s’ha viscut la malaltia, o el que se n’ha après, o l’exquisida atenció rebuda, per exemple. I com tendim a incomodar-nos amb aquells relats que assenyalen durant massa estona aspectes negatius, o que són desesperançats, i tendim a silenciar-los o a redirigir-los cap a pensaments positius. Més endavant, Katherine Conway, a Illness and the limits of expression (2007), es referiria als relats positius de Frank molt encertadament com a “relats de triomf”: aquells que sostenen que, passi el que passi, en certa mesura guanyem.
Bona part dels relats d’aquests dies es confeccionen amb aquesta terminologia i aquesta estructura: “Lluitem, plegats, per la derrota del coronavirus” i confiem que, per més mal dades que vagin, el món, en certa mesura, “triomfi”: tregui alguna cosa positiva del temps de confinament, o de la solidaritat, o de la presa de consciència de la vulnerabilitat humana.
Aquests dies hem de tenir present que el llenguatge i l’estructura dels relats que circulen, com tot llenguatge i com tota estructura narrativa, no són neutres; no només ens permeten descriure la realitat sinó que incideixen en la nostra manera d’experimentar-la i d’actuar-hi.
