Després de les eleccions andaluses

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL

M’he hagut de preguntar, a l’hora d’escriure aquest article, si el podria dedicar en la seva integritat a comentar la sacsejada que hem rebut amb l’inici de la vaga de fam per part de Forn, Rull, Turull i Sànchez. I he conclòs que no. L’article hauria de ser analític i crec que, mentre duri, l’anàlisi política de la vaga de fam està fora de lloc. Ara ens cal practicar el que cadascun de nosaltres entengui per pregar. Només afegiré que trobo admirable la fermesa de caràcter dels que l’estan fent, que els abraço a distància i que desitjo que acabi bé, pel cos i per l’ànima.

Però tampoc correspondria no parlar de política. Permeteu-me, doncs, reflexionar, arran de les eleccions andaluses, sobre algunes perspectives a mitjà i a llarg termini. Sembla que en aquestes eleccions han succeït bàsicament dues coses: un sector de l’electorat tradicional socialista s’ha quedat a casa, i un sector del vot tradicional del PP ha anat a Ciutadans i a Vox. No ens hauria de sorprendre. És la conseqüència natural del desgast -inclosa la corrupció- dels dos partits, un al govern de Madrid, l’altre al d’Andalusia. ¿Hi ha jugat un paper el conflicte català? Segurament, però no determinant.

Dit això, és interessant especular sobre cap on apunta aquest resultat. La meva conclusió, que miraré de justificar, és que apunta a un govern de coalició PSOE-Ciutadans després de les properes eleccions espanyoles.

Des del punt de vista del PSOE, la cosa és clara. Dependre dels partits catalans i bascos li és incòmode. D’altra banda, és molt improbable que pugui formar majoria amb Podem. Per tant, intentar la coalició amb Ciutadans serà irresistible. Certament, amb això obriria les portes a Podem perquè arreplegui vots en el seu pati. Però amb la més que probable presència de Vox al Congrés i amb un PP vestint-se de Vox, un acord amb Ciutadans pot ser vist com un mal menor per al gruix dels seus votants.

¿I per la banda de Ciutadans? L’empenta de Vox fa difícil preveure una majoria amb el PP. Si amb Vox tampoc sumen, llavors té tots els incentius per acceptar una oferta del PSOE. Però Ciutadans es pot trobar en una situació com l’andalusa, en què els tres partits sumen i en què també ho fa amb el PSOE. En aquestes circumstàncies dubtarà, però s’adonarà que seria un suïcidi fer majoria amb Vox. La reacció de Valls davant la possibilitat que ho faci a Andalusia indica com es veuria a Europa. Ciutadans no s’ho podrà permetre. A més, sent part d’una coalició de dretes, regalaria el centre al PSOE. A parer meu és, doncs, prou clar que, si sumen, la coalició PSOE-Ciutadans serà la millor opció per a tots dos. En definitiva, em sembla molt plausible que el futur polític espanyol s’organitzi al voltant d’aquesta coalició, que pot tenir un cicle llarg. Per cert, dubto que des de Catalunya s’haguessin pogut seguir polítiques que propiciessin alguna cosa millor. No m’agrada la imatge d’un govern català llepant-se les ferides en un racó. El preferiria més pragmàtic i calculador. Però, així i tot, crec que la composició del proper govern espanyol depèn poc de si, per exemple, es vota el pressupost de Sánchez o no.

Un govern PSOE-Ciutadans serà monàrquic, sense vacil·lacions. Però em sembla que la impugnació de la monarquia anirà en augment, amb Podem al capdavant i amb una penetració progressiva en el PSOE. El 6 de desembre l’ARA va publicar una magnífica entrevista a Roca Junyent. Ens hi diu que l’esgarrifaria que el discurs del 3 d’octubre del 2017 l’hagués escrit el rei, perquè això voldria dir que no tenim una monarquia parlamentària. La reina d’Anglaterra llegeix els discursos que li escriu el govern. Tot indica, però, que la iniciativa va ser de Felip VI. Si el discurs l’hagués escrit Rajoy ho sabríem i a hores d’ara Felip VI ja hauria llegit un discurs més decent declaradament escrit pel govern Sánchez. Em temo, doncs, que per aquest criteri no tenim una monarquia parlamentària. I, per tant, crec que tard o d’hora hi haurà un referèndum decisiu sobre el tema. Diria més: qualsevol referèndum sobre una reforma constitucional es viurà com un referèndum sobre la monarquia. És la meva convicció que, paradoxalment, a la monarquia només la podria salvar un referèndum i que com més trigui a convocar-se menys possibilitats té. El primer interessat en un referèndum hauria de ser Felip VI, resignat, això sí, a actuar com la reina d’Anglaterra.

Andreu Mas-Colell és economista.

Més continguts de