D'impossible a indispensable
La cronologia cap a l'estat propi ja té un altre dia 10: la mani del 10-J (2010), la traca final dels referèndums el 10-A (2011) i la constitució de l'Assemblea Nacional de Catalunya ahir, 10-M (2012). Qui s'ho miri amb l'esperit del Catalunya des de l'aire , que retratava el país des del cel, veurà com el desplaçament del sobiranisme a la centralitat no s'atura. Fa trenta anys la independència es veia com a impossible per molts i com a desitjable per alguns. Ara els que la desitjaven (i bastants més) la troben indispensable, molts dels que no la preveien la veuen inevitable i als que s'hi resisteixen se'ls fa incòmoda. Es parla del com, de crear majories, de cohesionar, de model de país. La viabilitat ja és al centre del debat. Sovint és superficial, amb el risc de fatigar o provocar les eternes batalletes internes. Es discuteix si els arguments són històrics o econòmics, pràctics o sentimentals, i es fa evident que serà la suma de tots. I apareixen dilemes falsos com si ho ha de liderar el Parlament o el poble, i és evident que tots alhora. L'ANC neix com una eina més, amb l'empenta de la societat civil, l'astúcia de fugir del partidisme i la voluntat de fer de GPS i dibuixar la ruta. Ja no es busca la unitat independentista impossible sinó una cosa que sembla tot el contrari i pot ser més útil: una transversalitat que avanci cap al mateix lloc, fugint d'un mal tracte i seduïts per un projecte.
