FLISTFLAST

Diputacions a la rostisseria catalana

Hola, això és una ficció. Des de 1822 vostè viu a El xou de Truman. Un món, un escenari, un mapa que no és el seu. Des que l’estat nacional-loctite-espanyol mana endreçar territorialment Catalunya en diputacions: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Esquadra i cartabó amb katana. Les diputacions són una violació geogràfica. La profanació del veritable, natural, racional, productiu equilibri territorial, humà i sentimental que era Catalunya en base a una estructura comtal: molts tus que feien un nosaltres. Les diputacions esquarteren una geografia física i una geografia espiritual. El pollastre català a trossos. Cuixes? Ales? Patates? Suquet? Diputacions a l’ast.

El pollastre de la Diputació de Barcelona (el pacte PSC i Junts per Catalunya) ensenya coses de la rostisseria catalana que gira i no va enlloc. Després del fet, l’homínid del pinso sobiranista encara electrocutat amb les mans al reixat del corral es pregunta: però si Junts per Catalunya i ERC han pactat i governaran les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona, com és que no s’ha fet el mateix a la de Barcelona? Bona pregunta, criatura. I té moltes respostes: algunes ja s’han dit, d’altres no les sabem. Però ara, t’agradi o no, a menjar pollastre. Sí, més enllà dels cabrejos, retrets, ansiolítics, incomprensions, talls a les venes... El que és clar és que el mapa de Catalunya que generen els pactes de les diputacions ens mostra el retorn del genètic street fighter català: Barcelona versus Lleida, Girona i Tarragona. La gran capital i les ciutats i pobles. Dit a la meua manera: la petita majoria (Barcelona) i la immensa minoria (comarques). Masses que ja no són masses i minories que no són minories. Aquest és el pollastre de present i futur (a casa nostra, al planeta i a la galàxia) que ja corre afuat, esbojarrat, imparable. El gall gran i el gall petit. Qui guanyarà? ¿Tenen futur les grans granges de pollastres urbans? ¿O tenen més demà els petits xalets de pollastres locals? Aquest també és, i serà, el pollastre hamletià de l’independentisme.

Ser o no ser. A l’ast o no a l’ast. ¿Es pot liderar l’independentisme des d’una gran Barcelona que, sempre, d’una manera o una altra, se li ha escapat, esmunyit, de les mans? ¿O s’ha d’imaginar, liderar i projectar des de la Catalunya dels pobles i ciutats que són clarament independentistes? ¿Cal canviar, capgirar les masses, des de les masses, en un món on les masses ja són moribundes i perden valor? ¿O, com sempre s’ha fet, són les minories, d’alt valor, les que transformen les masses que, avui, ja no són masses a l’ús? Les preguntes se les estan fent tots els països, empreses, marques, moviments, marsupials, musaranyes, extraterrestres... Perquè ens interessa el futur, el demà.

El demà era l’obsessió d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona (1907-1917). Mira i veu el futur i apareix la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): enxarxa les quatre diputacions del país i per tot arreu comencen a brotar punts, quadrats, els píxels del futur: escoles, biblioteques, carreteres, telèfons, hospitals... El país del demà (i tot, un segle després, continua dret). Totes aquelles formes diminutes, esbarriades, esperançades, contagioses, van formar juntes una imatge, un nou mapa, i vam veure un país que anava més enllà dels seus límits físics i mentals. L’instant en què els catalans de tot el país van deixar d’estar sols. Es van reconèixer. Es van aplegar. Es van enllaçar. Van mirar, junts, el futur. Només així podien tenir un cos d’estat i un estat d’ànim. Per què es va fer això? Prat de la Riba ho deixa claríssim abans de morir. Ningú ja vol canviar Espanya: “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. El cos és el pollastre.

Quin és el nostre mapa del pollastre? I els galls cartògrafs? Qui resoldrà el pollastre? Des d’on? Des del lideratge de Barcelona no s’ha resolt. ¿Es podria fer veient-ho des de pobles i ciutats? Prat de la Riba no veia Catalunya en el mapa de les diputacions imposat per força i sang: va dibuixar un nou mapa del país de la suor i les neurones amb la Mancomunitat. Res que no superi el mapa de l’estat nacional cartogràfic del ciment i ferro colat espanyol ens servirà de mapa de futur. I ens interessa el demà, que és on hem de viure. El pollastre del futur del país s’haurà de pensar, dibuixar i executar d’una altra manera. El nosaltres de Catalunya ha de superar el mapa de cresta i bec exclusiu de Barcelona. El futur són les potes, els dits, els píxels del tu real. El futur ets tu.