Michael Oakeshott ens va ensenyar fa temps que “intentar fer alguna cosa intrínsecament impossible acaba sent sempre una operació corruptora” (“ To try to do something which is inherently impossible is always a corrupting enterprise ”). En la resposta que va donar el PP a la integració de Catalunya a l’Estat després de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, primer des de l’oposició i després des del govern espanyol, ho hem comprovat. Ho seguim comprovant. Quan un problema intrínsecament polític s’intenta resoldre judicialment, s’acaba corrompent la política i la justícia.

La integració de Catalunya a l’Estat va ser el problema “materialment” constituent més important del 78. Com s’integra una “nacionalitat” en un Estat “nacional”? I com ho fa respectant el principi de legitimitat democràtica en aquesta operació tant a l’Estat com a la “nacionalitat”? En la resposta a aquest doble interrogant hi ha la principal originalitat de la Constitució.

Pel que fa a la projecció del principi de legitimitat democràtica en l’arquitectura tant de l’Estat com en la de la “nacionalitat” aïlladament considerades, no hi ha problema. En ambdues se segueix el model clàssic de residenciació del poder en el “poble” del qual emanen els poders. El poble “espanyol” en l’arquitectura de l’Estat. El poble “català” en la de la comunitat autònoma de Catalunya.

El problema es planteja en l’articulació d’aquesta doble manifestació del principi de legitimitat democràtica. El constituent el va resoldre amb l’afirmació expressa que el principi de legitimitat democràtica de l’Estat és “el pressupòsit i el límit” per a la projecció del principi de legitimitat democràtica de la nacionalitat a través del “dret a l’autonomia”.

Pel que fa a l’Estat, la projecció del principi de legitimitat democràtica és diàfana. De l’article 1.2 -“La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”- es passa al 66.1 -“Les Corts Generals representen el poble espanyol”-. Del 66.1 al 99: investidura del president del govern pel Congrés de Diputats. I del 99 al 117.1: legitimació democràtica del poder judicial mitjançant la seva submissió a l’“imperi de la llei”. La Constitució del 1978 ha expressat la cadena de legitimació democràtica de manera més diàfana que qualsevol de les altres Constitucions espanyoles, inclosa la de 1931.

Pel que fa a les “nacionalitats”, la projecció és molt complexa. Es projecta inicialment a través del Parlament de la “nacionalitat”, que aprova el “Projecte d’Estatut d’Autonomia”. A continuació es projecta a través d’una negociació entre el Parlament que proposa i les Corts Generals, una negociació que s’instrumenta entre la Comissió Constitucional del Congrés i una delegació del Parlament de la “nacionalitat”. A través d’aquesta negociació s’estableix la “formulació definitiva” de l’Estatut. Finalment es projecta en una doble operació de ratificació: una primera circumscrita al cos electoral de la “nacionalitat”, però mitjançant referèndum; i una segona, que s’estén a tots els ciutadans de l’Estat, si bé mitjançant un “vot de ratificació” dels plens del Congrés i del Senat.

El principi de legitimitat democràtica es projecta de forma quíntuple: una per a la Constitució de l’Estat i quatre per a l’Estatut d’Autonomia. En l’articulació d’aquestes cinc projeccions consisteix la Constitució territorial.

El resultat d’una operació política d’aquesta naturalesa no és susceptible de control jurisdiccional de cap tipus. És, com dèiem, intrínsecament ( inherently ) impossible. La introducció d’un control d’aquest tipus la fa saltar pels aires. És el que va passar amb la STC 31/2010. El TC va intentar fer una cosa intrínsecament impossible i va acabar corrompent la Constitució territorial.

Contra aquella corrupció constitucional es va “rebel·lar” pacíficament la societat catalana, que no ha acceptat que se li imposi un Estatut que no era el que havia pactat el seu Parlament amb les Corts Generals i que havia aprovat en referèndum, a més de ser ratificat pel Congrés de Diputats i el Senat.

A aquesta “rebel·lió” pacífica perllongada durant set anys, el govern de Mariano Rajoy, en lloc de buscar-hi una solució de naturalesa política, hi va respondre a través de la Fiscalia General, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, que l’han qualificat de “delicte de rebel·lió”, i això ha afegit a la “corrupció constitucional” del 2010 una “corrupció del procés penal”, que es tradueix en un incompliment múltiple tant de la Constitució espanyola com del dret de la UE.

No sé com es pot sortir d’aquí. El primer pas penso que hauria de ser acabar amb la corrupció del procés penal, i després veure com es pot negociar una resposta constitucional. Però...