CORREPINSIBOTICLASTES

Dolor i sofriment

Sovint penso en el meu petit gos. I miro com afronta les coses de la vida en comparació amb nosaltres, els humans. Aquesta setmana vaig observar una diferència interessant. Quan el meu gos es fa mal en una pota, per exemple, va coix. Es desplaça com pot d’un lloc a l’altre. Mira de caminar per minimitzar el dolor. Un cop decideix descansar i se’n va al seu llitet, s’estira tranquil·lament i em mira, relaxat. El dolor ha cessat.

¿Amb una persona seria el mateix? No. Un cop asseguts al sofà, el dolor també hauria acabat a la nostra cama, però no el sofriment. Estaríem pensant en la lesió. Com es va produir? Per què no em vaig adonar de la pedra amb què vaig ensopegar? ¿L’ha encertat el metge amb el diagnòstic? ¿I si tinc alguna cosa més trencada? Em fa mal en una part que fa dos dies no em molestava i, en teoria, hauria d’estar millorant. Per quants dies en dec tenir? Perquè haig d’anar de viatge d’aquí dues setmanes, i com això no millori...

D’això se’n diu sofriment. I no és dolor. Fixem-nos que, asseguts còmodament al sofà, ja sense dolor a la cama, la ment fa que seguim patint. Us puc ben assegurar que al meu gos no li passa pel cap res de tot això. Podríeu dir: home, és que no ha d’anar de viatge! D’acord, però té altres plans. Sortir a córrer, jugar amb els altres gossos del parc. I no pensa en tot això mentre reposa al seu llit. Quan surti a jugar, si li fa mal, doncs s’aturarà. I prou.

Un tret diferencial dels humans és la càrrega emocional que posem en el passat i en el futur. El primer no té remei i el segon no ha arribat encara. Però són molt sovint la causa del nostre sofriment. No físic, però sí emocional. Les persones ens passem molts minuts de la vida amb el cap al passat i al futur, sofrint, i oblidant el més important de tot: l’aquí i l’ara. Per al dolor, un calmant. Per al sofriment, una mica de present.

Més continguts de