Anatomia del fracàs

Repensar la democràcia vol dir, entre altres coses, posar en quarantena els sistemes electorals i eliminar la corrupció

Aquest estiu vaig sopar amb uns bons amics que viuen i treballen a Londres des de fa anys: un periodista i una professora d’universitat. Vam parlar del Brexit, of course. Els havia sorprès -més que sorprendre, els havia deixat atònits- el resultat del referèndum després de la manca de raons i arguments sòlids que polítics i mitjans de comunicació havien defensat a favor de l’opció “sortida” del Regne Unit del club europeu. També els preocupava la seva situació laboral davant la campanya contra la immigració i el control de fronteres. Òbviament, la seva situació té poc a veure amb els estudiants amb visat i amb els treballadors procedents de l’Europa de l’Est, uns col·lectius als quals la primera ministra Theresa May sí que pensa posar fre.

Els meus amics formen part de les elits professionals i acadèmiques encara que no tinguin passaport britànic. Ara bé, em sobtava la seva sorpresa. La mateixa que ha provocat la victòria de Donald Trump, el proper president dels Estats Units, arreu del món. Excepte Putin, que l’esperava amb candeletes. Durant aquella nit d’estiu els preguntava i em continuo preguntant com és possible no adonar-se d’una realitat que és rebel als dictats de les formacions polítiques, els desitjos editorials, els fòrums econòmics, les aules acadèmiques i els debats reglats. Fa unes setmanes advertia, en aquest mateix espai, d’aquesta miopia quan comentava que Trump tenia possibilitats reals de vèncer per una raó: el multimilionari barroer és percebut per molts ciutadans nord-americans com l’antídot dels “buròcrates” de Washington. Un outsider de la política enfrontat a l’establishment.

Dir que ha guanyat el populisme tant en el cas del Brexit com ara amb Trump és no dir res. O, en tot cas, és no resoldre res. Les democràcies occidentals s’enfronten a una situació molt més greu, i el populisme és tan sols una manifestació oportunista d’aquest malestar. El sistema que va néixer després de la Segona Guerra Mundial i que es va reubicar després de la desfeta de la Unió Soviètica necessita un replantejament; en termes informàtics en diríem fer un reset, reiniciar per millorar-ne el funcionament. La primera regla d’or per aconseguir-ho és reduir la desigualtat d’oportunitats i fer una redistribució més equitativa de les rendes. Aquests dos dèficits són els que fomenten la ràbia i la frustració de grans capes de la població que no s’han beneficiat de la globalització dels mercats i que se senten excloses de les decisions que els afecten. Repensar la democràcia vol dir posar en quarantena els sistemes electorals -Barack Obama ja va fer menció del vot indirecte que caracteritza les eleccions presidencials-, restaurar la credibilitat de la política i dels polítics, crear espais participatius i eliminar la corrupció i els corruptes.

Dir que ha guanyat el populisme tant en el cas del Brexit com ara amb Trump és no dir res. O, en tot cas, és no resoldre res

Però tots nosaltres també hauríem de discernir sobre la validesa dels nostres judicis morals i quin paper hi juguen les emocions, que, si bé ens ajuden a sobreviure, ens donen un coneixement imprecís de la realitat. Fa dècades que som davant una pantalla que ens fa riure o plorar, poques vegades pensar. És en aquest magma d’impulsos banals que els missatges breus, clars, contundents, sovint falsos, acompanyats de gesticulació visual, triomfen. Per exemple: control de les fronteres (Brexit), acabar d’aixecar una tanca metàl·lica de 3.141 km per aturar la immigració il·legal (Trump), deixar d’abonar els 350 milions de lliures setmanals de quota a la UE per rescabalar una sanitat pública deficitària (Brexit), reformular la participació dels EUA a l’OTAN quan hi ha països que no paguen les factures i els EUA estan “farts de posar els fills i els dòlars per resoldre els problemes dels altres” (Trump), anti-Washington i anti-Brussel·les (Trump, Brexit), recuperar la sobirania nacional (Brexit i Trump) i mantenir la identitat (Brexit i Trump).

Si una de les funcions del periodisme és observar i interpretar el que passa allà on sigui i no confondre desitjos amb realitat, haurem de concloure que hem fracassat

Els advertiments del perill que representava la victòria del Brexit o de Trump per a l’economia i la butxaca del contribuent -ja sigui en boca del Fons Monetari Internacional o de 19 premis Nobel d’economia- no han deixat cap pòsit en l’ànim dels ciutadans. Al contrari, s’han interpretat com una ingerència i una manera de protegir els interessos de les elits. Davant de mitges veritats i falsedats, el discurs moderat, poc empàtic i assertiu de Hillary Clinton o dels laboristes britànics defensors del sí a Europa no podia rivalitzar amb personatges tan excèntrics com Donald Trump o Boris Johnson (exalcalde Londres i membre del Partit Conservador), i no cal dir davant del líder dels antieuropeus britànics, Nigel Farage.

Si una de les funcions del periodisme és observar i interpretar el que passa allà on sigui i no confondre desitjos amb realitat, haurem de concloure que hem fracassat. Els grans rotatius americans, britànics i europeus no van adonar-se del que pensaven els cinturons industrials devastats per la crisi, la gent gran, els votants blancs sense estudis superiors, l’Amèrica rural, els treballadors gal·lesos o la comunitat evangèlica i els cristians conservadors que ja van ser molt decisius en les dues victòries de Bush. (Atenció: els votants amb estudis superiors tampoc han girat l’esquena a Trump.) Molts d’aquests col·lectius havien votat amb anterioritat demòcrata o laborisme, ara no. Per entendre de veritat el que ha passat al Regne Unit i als EUA durant aquest 2016 haurem de fer com els bons forenses i estudiar amb detall l’anatomia del fracàs, el fracàs de les idees.

Addenda: la idea de construir un mur entre Mèxic i els Estats Units del Pacífic a l’Atlàntic no és un projecte de Trump. El 1994 el Senat dels EUA, durant el mandat de Bill Clinton, va donar llum verda a aixecar la tanca metàl·lica. El 2011 el president Barack Obama va anunciar que ja s’havien construït uns 1.040 km del mur que alguns han anomenat “el mur de la mort”. La novetat és que Trump defensa que sigui el govern mexicà qui el pagui íntegrament.

Més continguts de