Dues lliçons d’heroisme (1920)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAquella “esclavitud certa i forçosa” imposada pels espanyols a Catalunya, fa dos-cents sis anys que dura. Fa dos-cents sis anys que som espanyols; dos-cents sis anys que hem canviat de pàtria com qui canvia de camisa. L’il·lustre predecessor que fou del general Aznar en projectes aniquiladors, el duc de Berwick, cregué que arrasant Barcelona hauria definitivament acabat amb la nació catalana. Catalunya deixava d’existir, per tal que l’ unidad española prengués apariències de cosa autèntica. Res més equivocat, però. A hores d’ara, com mai som conscients de la nostra valor col·lectiva. Mai ha estat tan robusta la nostra catalanitat: sabem que Catalunya és una Nació, i que les nacions han de formalitzar-se en Estats. Sabem que la unitat ibèrica és fictícia i l’espanyola més encara. Sabem que cal acabar amb l’opressió contínua que ens ha falsificat durant més de dos segles. I el record d’aquells homes que van vessar la llur sang catalana per la independència de la pàtria, ens dicta cada any per l’Onze de Setembre una lliçó d’heroisme. Una altra terra a Europa, com la Catalunya de 1714, s’ha armat en defensa del seu dret. Irlanda renova avui les gestes glorioses. No és, però, el cas irlandès, el d’un poble que s’oposa a la invasió, sinó el d’un poble envaït que refusa la sobirania forastera i expressa categòricament el dret a la llibertat nacional, esborrant el llarg esclavatge. Així com tota Barcelona era a les muralles i els regiments eren els gremis en estat de guerra, així tota Irlanda s’agermana en l’atac. Són la gent del poble i els burgesos, els intel·lectuals i els clergues que ens donen a Irlanda la segona lliçó d’heroisme. Avui, per al poble sotmès a la tirania d’Anglaterra, serà un dia com els demés. Amb les audàcies d’avui -11 de setembre de 1920- Irlanda haurà avençat una passa més cap al seu alliberament definitiu. Irlanda, de cara al pervindre, basteix la República reivindicatòria. Nosaltres, sentim com el passat feixuc es perllonga un any, encara. És bo mirar el passat, diuen. Sí, és bo, però amb condicions. Que la nostra admiració no vulgui dir impotència. Que l’ardència patriòtica d’aquells homes tombats se’ns encomani. Que la desfeta de 1714 posi un buf d’heroisme en la nostra misèria actual. Sigui una lliçó per als catalans del punt dolç, de la serenitat, del seny, la generosa lluita de Barcelona contra la dominació castellana. I que també ens ompli els ulls de resplendor i el cor de fortitud, aquesta Irlanda que reconquesta la substantivitat perduda. Són dues lliçons d’heroisme que ens cal aprendre per la llibertat de Catalunya.
