Eleccions catalanes

PRIMÀRIES. A mesura que avançava la campanya electoral s’ha anat confirmant la impressió que Vicenç Villatoro explicava fa alguns dies: al contrari del que és costum en la nostra història política recent, les eleccions espanyoles d’aquest diumenge són percebudes com unes primàries de la pròxima cita electoral catalana (que ja veurem quan serà). Cada cop és més complicat el vot dual, de la mateixa manera que cada vegada s’assemblen més les xifres de participació en unes eleccions i en les altres. Diumenge, a Catalunya, no votem només el futur govern espanyol; votem per reforçar el Procés o per alentir-lo; per treure (o no) el PP de les nostres vides; per col·laborar amb una nova majoria de les esquerres espanyoles, o bé per condicionar-la des d’una posició no subordinada. Puigdemont, Junqueras, Iceta o Colau no són candidats, però saben que aquest 26-J està en joc una part del seu futur. Aquest diumenge a la nit, Catalunya i el Procés s’hi juguen molt. No badem.

TRENCAGLAÇ. L’escàndol de Fernández Díaz ha mobilitzat el vot independentista (diumenge veurem fins a quin punt). El ministre, a base de pèrfides maniobres, gairebé ens està obligant a votar per dignitat. És un regal tan magnífic que fins i tot fa mala espina. Però el seu efecte és devastador. El prestigi de l’estat espanyol a Catalunya ha tocat fons. L’afer ha apujat la moral a CDC, cosa del tot saludable, i ha situat ERC en posició de disputar als comuns l’avantguarda de la lluita contra el PP. Si una cosa han demostrat les impúdiques converses del ministre amb Daniel de Alfonso és que el sobiranisme ha estat el gran trencaglaç de la política catalana. I ho continuarà sent, si fa un bon resultat aquest diumenge.

INICIATIVA. Ja veurem quant triga Espanya a tenir govern; però Catalunya en té un de constituït, i ha de prendre la iniciativa malgrat les seves febleses. No podem parar l’orella a veure quina música ens toquen. Puigdemont i Junqueras han de fer-se obeir per la CUP, han de culminar el procés legislatiu fixat en el full de ruta i han de forçar la convocatòria d’un referèndum, amb totes les conseqüències, és a dir: aplicant-ne el resultat i assumint la possible resposta d’un estat autoritari, que actuarà com al ministre Fernández Díaz li agrada -és a dir, com li van ensenyar a casa-. Si hi ha referèndum, el govern català tindrà al seu costat les urnes, els entusiastes del sí, els demòcrates del no i els cagadubtes crònics; al davant seu hi haurà les mòmies del postfranquisme amenaçant amb la llei i la porra. I els senyorets amb qui dinava Daniel de Alfonso, conspirant d’amagatotis.

Maleït sigui el Brexit, però si Escòcia torna a votar sobre la seva independència, per romandre a la UE, Catalunya hauria de fer el mateix, potser fins i tot el mateix dia. Si afrontem aquest repte amb els deures completats (molts se sorprendran quan vegin la feinada que s’ha fet des dels despatxos de Carles Viver Pi-Sunyer), i si Escòcia demostra que la UE és capaç d’adaptar-se a qualsevol eventualitat, la nostra via democràtica haurà fet un pas endavant, i dels grossos.

Més continguts de