TOVALLONS NEGRES

El món no ens mirava, d’acord

Penso –potser soc una ingènua– que no s’hi atreviran

Potser em direu (em tornareu a dir) que ja proclamàvem que “el món ens mira”, i no ens mirava ningú, quan vam votar i ens van pegar. M’ho direu ara que escric –perquè així ho crec– que seria un escàndol que es condemnés els presos polítics catalans per “rebel·lió” o per “sedició”. Seria un escàndol i no crec que ho facin, tot i que ja sé que els han tancat a la presó per venjança, per escarment, perquè no hi tornin. Seria un escàndol, seria la revelació d’un muntatge, seria el descrèdit de la justícia espanyola i de la monarquia, seria la por de ser espanyol. Seria tornar al “Vigila, no et signifiquis” que es deia durant la dictadura, perquè et poden agafar i tancar acusant-te de qualsevol cosa. El meu avi, que després de perdre la guerra no creia en res, excepte en el menjar, deia sempre que Europa no va fer res per alliberar-nos del franquisme. I potser vosaltres direu que si Europa no va fer res per alliberar-nos del franquisme tampoc no girarà els ulls cap a aquests pobres catalans tancats a la presó, que volen una república, si resulta que els fiscals i els de Vox decideixen que es morin de vells entre reixes.

Moltes gotes fan un ciri. De mica en mica s’omple la pica. Dues dites que avui tenen sentit. Quants moments hi va haver, infructuosos, inútils, dolorosos, abans que aquell moment precís de Rosa Parks a l’autobús es convertís en fundacional i ho canviés tot? Quantes bufetades, presons, quantes burles, escopinades, estrebades i menyspreu hi va haver als autobusos amb altres Roses Parks desconegudes abans que a ella li sortís bé la protesta? Potser el món no ens ha mirat mai, ni ens mirarà, però, no ho dubteu, si aquesta sentència és injusta –ho serà si no és absolutòria– potser una part del món girarà l’esquena a Espanya. Penso –potser soc una ingènua– que no s’hi atreviran.

Més continguts de