Encara desitjo més...

Ara que coneixem millor les pulsions inhumanes de la raó embogida, encara desitjo més el batec animal del nostre cor antic.

Ara que l’infame general Franco reviu de les cendres com un mort monstruós i etern, encara desitjo més ressuscitar el llegat de tots els morts republicans oblidats a les cunetes de la història.

Ara que la temptació d’una història revisionista ha esdevingut un present continu de fake news, encara desitjo més un periodisme amb memòria.

Ara que la caverna espanyola ommipresent supura una vulgar supèrbia castissa, encara desitjo més el paisatge d’una Catalunya moderna i mestissa.

Ara que el somni d’un país lliure, culte i desvetllat se’ns fa més costa amunt davant el Leviatan justicier, encara desitjo més creure que vencerem en una guerra sense vençuts.

Ara que la ràbia i la impotència ens tenallen i ens entristeixen, encara desitjo més deixar-me portar per la força serena dels tranquils i optimistes d’esperit.

Ara que la llibertat torna a viure entre reixes, encara desitjo més la força de la voluntat que enlaira els ideals immortals.

Ara que les ideologies han perdut la seva força moral primigènia, encara desitjo més una humil creença impura.

Ara que l’utilitarisme i l’hedonisme ens fan més febles i vulnerables, encara desitjo més la utopia de la generositat.

Ara que els corruptes comencen a ser caçats, encara desitjo més un bon govern que foragiti els nostres nepotismes i altres familiars temptacions depredadores.

Ara que s’intensifica la contrarevolució conservadora nihilista, encara desitjo més la igualtat, la llibertat i la fraternitat revolucionàries.

Ara que al costat de casa tenim més i més persones que no tenen casa ni feina ni res, encara desitjo més la casa gran de la igualtat d’oportunitats.

Ara que les nostres perplexitats agafen un deix de tristesa desolada, encara desitjo més l’alegria dels que surten del no-res.

Ara que cada cop més vivim d’imatges prestades i fragmentades, encara desitjo més que em segueixin seduint les paraules pròpies i les alienes, encadenades.

Ara que ja sé que mai faré poesia, encara desitjo més llegir-ne, trobar-ne i cantar-ne arreu.

Ara que tornem a oblidar els refugiats de la misèria i les guerres, encara desitjo més que un dia els nostres fills i nets ens avergonyeixin i ens ho retreguin.

Ara que els fills es fan adults, encara desitjo més abraçar-los com a infants.

Ara que les dones s’empoderen, encara desitjo més abraçar la seva poderosa llibertat.

Ara que tants infants desvalguts segueixen morint, encara desitjo més que la indiferència del benestar es transmuti en intolerància cap al malestar.

Ara que el malestar dels cels ens castiga amb temporals inclements, encara desitjo més sentir-me en comunió i abraçar la seductora deessa natura.

Ara que la Terra mostra sense embuts símptomes d’agonia, encara desitjo més l’eternitat dels mars i dels cels.

Etiquetes

Més continguts de