Política 0.2

A la xarxa, com a la vida, cal saber reconèixer errors i parlar obertament però amb respecte

Les TIC aporten novetats i progrés en molts àmbits de la societat. Podríem posar infinitat d’exemples en què gràcies a una aplicació tecnològica la vida de les persones ha millorat. En àmbits com la salut, l’economia, l’esport, la cultura, l’educació, l’habitatge, la mobilitat, trobarem exemples de com s’ha sabut interpretar la disrupció que ha provocat internet i s’han fet grans progressos. Veure com es comparteix talent, com l’intercanvi d’experiències fa créixer persones, empreses i projectes, comprovar com determinats sectors s’empoderen davant l’adversitat i se’n surten, és estimulant.

Però ¿i la política? ¿És capaç d’aprofitar les noves tecnologies per millorar la seva pràctica? Barack Obama, el president dels Estats Units que va donar un impuls real a la política 2.0, va escriure al llibre 'The audacity of hope': “Conversa com a democràcia deliberativa, en què tots els ciutadans han de participar en el procés de confrontació de les seves idees amb una realitat externa i persuadir els altres del seu punt de vista per crear, en consens, aliances de canvi”

Probablement hi havia un punt d’optimisme, en aquella reflexió.

Sobretot amb aquells amb qui ens volem i ens hem d’entendre, hem de practicar molt més el diàleg i el debat que no pas l’insult i la mentida

La política, més enllà de les TIC, viu moments de gran intensitat i complexitat, a casa nostra. I això es trasllada directament a les xarxes socials. No fa tants anys que pensava, sincerament, que l’evolució de la democràcia participativa era la democràcia deliberativa, on la importància del debat serè, del contrast d’idees, de la capacitat d’escoltar sense condicions, de la capacitat d’interactuar de manera civilitzada, l’oportunitat de sumar talents, encara que tinguessin fonts ideològiques diverses, era cap on havíem d'anar. I fer-ho significaria la dignificació de la política. Ho sé, no la vaig encertar ni per casualitat, sobretot si veiem els debats que es produeixen a les xarxes socials marcats per l’insult, el menyspreu i massa sovint la mentida. D’entrada, es fa difícil saber amb qui parles: ¿un robot, potser?, ¿una persona que es fa passar per una altra?, ¿un 'hooligan' enviat amb instruccions precises per castigar-te a tu i no pas els teus arguments? Per desgràcia, avui es troba de tot i més, a la xarxa. I al costat de gent fantàstica que et proposa fils i reflexions que ens ajuden a tots plegats (motiu pel qual avui encara resisteixo a Twitter), al costat de gent solidària que és capaç d’obrir-se i de mostrar sinceritat i humilitat, et trobes amb una part fosca que no ajuda gens a fer un món una mica, només una mica, millor. Em permeto il·lustrar el tema amb dos exemples que no són directament polítics, i que són de dues eleccions, a l’Ateneu Barcelonès i a la presidència del Barça. Si haguéssim fet cas de Twitter, cap dels dos candidats guanyadors (i ho van ser molt clarament) no hauria guanyat les eleccions ni per casualitat. Seguiu els fils d’aquells dies. Però van guanyar. Això significa que Twitter i les xarxes socials són un món paral·lel i irreal?. No, de cap manera. Però també és evident que poden representar una intoxicació a gran escala d’allò que està passant.

El 2010 vaig escriure l’assaig 'Política 2.0', i deia: “De fet, si hagués d’associar la política 2.0 a alguna idea, de ben segur que seria aquesta: una nova manera de fer política en què la xarxa social i les noves eines de relació amb la ciutadania serveixen per escoltar, per auscultar el pols de la ciutadania, per interactuar, per aprendre i per aprofitar el capital col·lectiu i el coneixement de la gent”.

Tots aquests objectius són encara vigents avui dia, i caldria començar a posar fil a l’agulla, perquè el cantó fosc de les xarxes socials cada cop és més fort i més fosc. A la xarxa, com a la vida, també cal humilitat, saber reconèixer errors, parlar obertament però amb respecte, contrastar idees sense la certesa que tu tens la raó absoluta perquè també hi ha la raó de l’altre. Aquest món està farcit d’elements que distorsionen i que només busquen brega. No caiguem en la seva trampa, no ajudem en el seu procés d’esdevenir autèntics monstres de la xarxa. I que consti que, per desgràcia, això passa a totes les bandes que competeixen per un espai polític. Ara que tant es parla de república digital seria bo començar per aplicar a la nostra actuació a les xarxes socials els elementals valors del republicanisme: llibertat, igualtat, fraternitat i virtut cívica. I, sobretot, amb aquells amb qui ens volem i ens hem d’entendre, practicar molt més el diàleg i el debat que no pas l’insult i la mentida.

Perquè la política 2.0 amb què tants somiàvem, ara per ara només és política 0.2, i amb prou feines.

Més continguts de