Espanya sense projecte

Malgrat que, avui dia, el balanç que es pot fer de la primera legislatura de Felipe González, entre la tardor del 1982 i l’estiu del 1986, és molt ambivalent -amb atacs frontals contra Catalunya, Loapa inclosa-, cal reconèixer que es va basar en un projecte polític ambiciós i definit. Fa 34 anys el PSOE representava una alternativa no només a la moribunda UCD sinó també a diferents rèmores del franquisme: des d’un estament militar minat per elements recalcitrants d’extrema dreta fins a un sistema judicial que semblava d’una altra època, passant per les improductives empreses heretades del franquista Instituto Nacional de Industria (INI). Repeteixo que si fem el balanç amb data del 2016 la cosa queda molt deslluïda, evidentment. En relació a Catalunya resulta, de fet, indefensable; entre les classes mitjanes i populars espanyoles, en canvi, el llegat és percebut positivament. Resumint molt, González tenia entre cella i cella tres projectes que convergien en una mateixa idea, la de la modernització d’Espanya en el context de la Unió Europea (UE). Això implicava unes quantes peripècies de final incert: a) desmantellar la mineria i la indústria naviliera d’Astúries i Galícia, respectivament, totes dues ja inviables des de feia dècades, cosa que suposava un desgast polític brutal a curt termini; b) transformar Andalusia en “la Califòrnia d’Europa”, en expressió d’Alfonso Guerra; c) integrar-se a l’OTAN com a primer pas per formar part de la UE i consolidar la relació amb els Estats Units. Aquests tres objectius, i el projecte general en el qual convergien, poden agradar més o menys, però resulta indiscutible que almenys formaven part d’un pla de transformació radical de molta volada.

Quin és el projecte de Pedro Sánchez? Que jo sàpiga, cap. I el de Rajoy? Tampoc no el coneix ningú. I el de Rivera? I el d’Iglesias? En tots dos casos es tracta de retocar coses irrellevants però alhora vistoses, de tunejar el present en clau populista. Res més, però. L’any 1982 a Espanya hi havia, en canvi, un projecte encapçalat per Felipe González que va obtenir el suport de la majoria absoluta dels ciutadans. Avui, un projecte d’aquestes característiques no existeix. En aquest sentit, l’aproximació entre Pedro Sánchez i Albert Rivera té un rerefons purament gestual: ni tan sols disposa d’un recorregut aritmètic. Aquesta falta de visió i d’ambició col·lectiva mostra també la feblesa i la falta de reflexos d’una societat civil espanyola no gaire acostumada a dir-hi la seva, amb l’excepció de moments molt puntuals. Però la prova del nou es diu Catalunya. Ni els polítics, ni les elits econòmiques, ni, en general, els ciutadans d’Espanya són partidaris d’una eventual secessió, però alhora estan mancats d’una alternativa real, en forma de projecte atractiu i creïble que la desactivi. A hores d’ara, el moviment sobiranista ja no és percebut ni com un suflé, ni com una anècdota política, ni com una resposta extemporània a la crisi. Saben que, tard o d’hora, l’estatus político-administratiu de Catalunya variarà substancialment. Saben igualment que l’amenaça d’un boicot, tant econòmic com polític en el si de la Unió Europea, no aturarà el procés a llarg termini, malgrat que, evidentment, ara tingui efectes en certes franges de l’electorat. Per què no reaccionen, doncs?

Jo crec que aquí hi ha hagut dos períodes ben diferents. En un primer moment, l’actitud estava basada en la pura incredulitat: el gir de la política catalana es llegia en clau d’un malestar que el temps aniria apaivagant. Més recentment, però, el que ha passat és ben bé una altra cosa: l’absència d’un projecte comú atractiu on Catalunya tingui cabuda ha desviat l’acció política cap a l’esfera judicial. És la situació que vivim actualment i, com s’ha vist fa poc, situa jutges i fiscals en una posició molt incòmoda i, fins i tot a mitjà termini, insostenible. És tot just per això que he començat aquest article fent referència al més que qüestionable projecte polític de Felipe González l’any 1982. Era tan qüestionable com vulguin, sens dubte; però el que no pot negar ningú és que era justament un projecte de debò.

Des de les passades eleccions, el debat polític entre Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera ha sigut inusualment insubstancial i, en alguns moments concrets, patètic. Havent constatat l’exhauriment de l’autonomisme; havent descartat la quimera d’un federalisme sense federalistes; havent vist amb nitidesa que la promesa d’un referèndum no és seriosa, què queda? La pregunta que faig és retòrica, evidentment.