Calor, també a les presons

Em va semblar una gran idea, la de Cuixart: "Canvieu el groc per la bandera de la pau"

Fa una calor extenuant, és com si el clima s’hagués posat d’acord amb els temps que corren. És clar que no podíem tenir un estiu normal, perquè no hi ha res que ho hagi estat durant tot el curs. Malgrat que el nostre és un país calent –en tots els sentits–, no estem preparats per viure ni per gestionar les altes temperatures. Vas pel carrer i de vegades et mulles, cosa que vol dir que els aires condicionats no funcionen del tot: mires amunt i veus aparells molt vells distribuïts per tota la ciutat, sense comptar que en moltes llars encara es tira de ventilador o del corrent d’aire natural generat per les finestres obertes. Els ventalls –que sempre m’han agradat, tot sigui dit– continuen sent un recurs individual i barat, encara que certament poc eficaç.

Sense taxis per la ciutat i amb un transport públic força deficient, la mobilitat és francament incòmoda, però la vida continua i cal adaptar-s’hi. És inevitable que els més grans recordem els estius amb certa nostàlgia, aquells dies que s’assemblaven com gotes d’aigua perquè gairebé mai no passava res. En molts pobles ni tan sols hi arribaven els diaris, i les cases d’estiueig no solien tenir telèfon, de manera que la desconnexió estava assegurada. Tothom sabia que en cas d’emergència l’única botiga del poble, que entre altres coses era el centre de comunicacions, ja rebria una trucada.

Avui, al meu entendre en un excés de zel, els infants continuen tenint activitats programades durant l’estiu, de manera que ni ells ni els seus pares no aconsegueixen, ja no només desconnectar, sinó ni tan sols descansar

No hi havia gaires activitats programades, senzillament eren vacances i les criatures es passaven el dia jugant pràcticament sense control per part del món adult. Mirant enrere, potser érem excessivament confiats o fins i tot temeraris, però el cert és que tothom guarda bons records de l’estiueig. Avui, al meu entendre en un excés de zel, els infants continuen tenint activitats programades durant l’estiu, com en tenen tot al llarg del curs, de manera que ni ells ni els seus pares no aconsegueixen, ja no només desconnectar, sinó ni tan sols descansar.

Sé que cada temps té les seves coses, algunes millors, d’altres pitjors, i com a professora estic acostumada a sentir cada setembre opinions com ara que “els alumnes arriben cada any més mal preparats”. Si això fos cert, seria terrible. Afortunadament, sempre he defensat que no és així, arriben preparats d’una altra manera perquè el món també ha canviat, però no són ni millors ni pitjors, sinó diferents. Tenen determinades habilitats noves que nosaltres no tenim i n’han perdut d’altres que per a nosaltres van ser decisives, però només el temps dirà si eren imprescindibles. Això no impedeix que de vegades et preguntis si ensenyar a comprendre significa prescindir de la memòria, del càlcul mental o d’un simple dictat.

Al mes de juny vaig viure una experiència molt singular. Vaig passar una setmana a la presó Islas María, situada en una illa de l’oceà Pacífic, que compta amb una llarga i obscura història. Fundada el 1905 pel president mexicà Porfirio Díaz com a penal destinat als delinqüents més perillosos, fa tan sols cinc anys va arribar a acumular vuit mil presos, si bé avui afortunadament no arriba al miler d’interns. Viuen en semillibertat i treballen en agricultura, ramaderia, aqüicultura, pesca i manualitats. Encara que la presó està vigilada per persones de la marina i custodis penitenciaris, la veritable seguretat de l’illa són els taurons i el mar.

Aquest també és un estiu especial perquè les presons retenen dones i homes, dirigents i activistes polítics i socials en presó preventiva als quals s’atribueix una actitud violenta en delicte de rebel·lió que mai no van tenir

En aquesta visita, tan bon punt vam posar els peus a l’illa ens van retirar els mòbils i qualsevol connexió amb el món exterior va quedar interrompuda durant el temps que hi vam ser. Vaig pensar que em costaria molt acostumar-m’hi, que no suportaria deixar de mirar cada cinc minuts els missatges de WhatsApp, però la veritat és que no va ser així. Desconnectar del meu món em va permetre submergir-me com mai en el que estava vivint. Sense cap referència de l’exterior, em va arribar a semblar que aquella era la meva vida i que l’únic problema que tenia era compartir el dolor de persones que fa molts anys que estan privades de llibertat a l’illa complint llargues condemnes. L’experiència va ser molt dura, però crec que va ser precisament la desconnexió de les xarxes socials la que em va permetre viure-la amb la intensitat necessària. Quan en vaig marxar i vaig arribar altre cop a la civilització, vaig plorar desconsoladament durant tres hores seguides.

La intensa calor de la qual parlava a l’inici de l’article també es dona a les nostres presons, més i tot que a l’exterior. A l’hivern el fred hi és més extrem, mentre que a l’estiu no passa ni una gota d’aire a través dels murs i això fa que s’accentuï encara més l’aïllament que es pateix. En aquest sentit, enguany també és un estiu especial: les presons retenen dones i homes, dirigents i activistes polítics i socials en presó preventiva als quals s’atribueix una actitud violenta en delicte de rebel·lió que mai no van tenir. Sempre he defensat mesures cautelars menys doloroses que la presó, com les compareixences o les polseres telemàtiques. Però després de la decisió dels jutges alemanys de no extradir Puigdemont per rebel·lió i la retirada de l’euroordre per a tots els polítics exiliats, resulta encara més inconcebible.

La sala penal del Tribunal Suprem ha denegat la llibertat sol·licitada argumentant, entre moltes altres coses, que la decisió d’Alemanya no afecta aquest cas o que, encara que el context social i polític hagi canviat, el procés penal no pot veure’s afectat pels canvis polítics. Però tot això té molts matisos. Els llaços grocs que inunden Catalunya, per posar un exemple, s’han convertit en un símbol polític i, en conseqüència, una excusa per a la confrontació. Per això em va semblar una gran idea la que Txell Bonet va exposar després de visitar Jordi Cuixart a Lledoners diumenge passat, en què ell li va dir: “Canvieu el groc per la bandera de la pau, ningú no gosarà arrencar aquest símbol”.

Més continguts de