Estrena de ‘Judit’, de Josep Maria de Sagarra
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDesprés del que ha dit el propi autor en el seu interviu de La Nau, ens podem estalviar de parlar de l’escassa fidelitat de la seva Judit al text bíblic. Ell no n’ha agafat més que els noms de Judit i d’Holofernes, per la suggestió que aquests noms exerceixen sobre la seva imaginació de poeta, i uns quants fets materials: el perill que corria la ciutat de Betúlia, assetjada per les tropes d’Holofernes; l’horror que inspiraren les gestes d’aquest terrible general; la seva mort i decapitació a mans de Judit. Però a Judit, com sap tothom, la tradició bíblica ens la presenta una vídua i honesta matrona, respectada de tots, que morí centenària. Acompleix l’alliberació del seu poble per propi impuls després d’uns dies d’oració i penitència. Sagarra, en canvi, en fa una cortesana d’esperit molt complex. Bellesa fatal, incommovible pels grans, d’aparença gairebé sinistra en la seva fredor de marbre; però, en el fons, d’un cor roent, predisposat a tota la grandesa i a tot l’horror de les passions. No és per propi impuls que salvarà el seu poble. És per les suggestions d’un home que amaga la seva ambició sota una falsa aureola de santedat; és per les suggestions d’un jutge escèptic, d’un egoisme refinat i pútrid: dues figures en les quals l’autor vol simbolitzar l’aristocràcia i el govern de Betúlia. De Betúlia? Apressem-nos a dir que res de més convencional en l’obra de Sagarra que l’època i el lloc de l’acció. En certa manera l’ambició de Sagarra ha estat més alta que la de fer una reconstrucció històrica de cap ciutat. Igual que un segle abans de Jesucrist, la seva tragèdia podria esdevenir-se a l’Edat Mitjana. Més encara que cercar el que hi ha d’etern en les ànimes del poble, diríeu que en realitat el que manipula l’autor són sentiments moderns, ànimes d’ara. Recula la seva acció en el temps per poder parlar -per poder acusar- amb més llibertat; per poder parlar també, més en poeta. […] En la realització escènica, Josep M. de Sagarra no hi ha esmerçat gaire imaginació. Sobri d’esdeveniments -fins i tot en alguns moments massa sobri- concentra tota la seva atenció en el moviment de les passions, en les reaccions del poble, dels magnats i dels jutges, davant de la gesta de la seva heroïna. Això en alguns moments el fa esdevenir una mica monòton. Aconsegueix, però, en molts aspectes un alt i impressionant dramatisme. I no és vanament que ha volgut calçar els coturns de la tragèdia. Malgrat d’haver-hi un excés d’imatges fisiològiques -que arriben a molestar per llur insistència a repetir-les- el seu vers dringa potser encara més que mai i és, sobretot, més noble. La presentació és un dels intents més dignes de renovació que s’han fet entre nosaltres. Una presentació sintètica i fantasista, com el mateix poema, sense lloc i sense època determinats. Decorats i vestits no van encaminats més que a traduir plàsticament el sentit del poema. [...]
