Publicitat
Publicitat

Europa necessita una solució per a Catalunya

ESQUERDES. La crisi catalana també decideix el futur de la Unió Europea. El xoc de legitimitats entre Catalunya i Espanya ja no trenca únicament uns acords constitucionals convertits en camisa de força sinó que deixa en evidència el discurs d’una Unió que, en teoria, s’oferia com a espai de superació de les sobiranies nacionals i, segons el Tractat de Lisboa, com a projecte construït sobre els dos pilars que el legitimen: els estats i la ciutadania. Tota la teoria trontolla, la del règim del 78 i la de la Unió Europea com a espai de valors i drets compartits. La imatge de la UE s’enfosqueix per moments perquè ha lligat el seu present (i de retruc el seu destí) a un govern inflexible, que contesta els referèndums amb violència policial i empresona líders polítics escollits a les urnes, mentre des de Brussel·les apel·len al diàleg, a la raó i a la força dels arguments, com insisteix el president del Consell de la UE, Donald Tusk.

A mitjans dels 80, Espanya es va creure que ja era una democràcia occidental moderna perquè la UE li obria les portes. Avui potser es pensa que té el suport internacional per reprimir, empresonar i intentar silenciar un problema polític perquè aquesta mateixa Europa -superada per les crisis- li ha ofert complicitat argumental i silenci oficial. Però el trencament brutal (a cops de porra i d’interlocutòries judicials) del relat de l’Espanya democràtica i moderna esquerda inevitablement el de l’Europa moderna i liberal que consagra l’estabilitat i els drets de tots els seus ciutadans.

CONNIVÈNCIES. L’1-O marca el principi d’una incomoditat cada cop més manifesta. L’estratègia de Mariano Rajoy es converteix en un problema per a alguns dels seus socis, i les discussions al si de la Comissió Europea i dels grups polítics al Parlament Europeu es tensionen cada cop més. Però el salt al buit unilateral d’un govern català sense cap garantia per al dia després torna a recompondre aquesta unitat oficial sobre l’estat de dret i el respecte al marc constitucional espanyol.

Avui, però, l’empresonament de mig govern de la Generalitat pot convertir aquest xec en blanc que Rajoy creu haver rebut de les institucions europees en una càrrega inassumible per a la UE, abocada a exercir de còmplice en una repressió que no comparteix. La Unió Europea no vol la independència de Catalunya. No hi donarà suport. Però tampoc resistirà el comportament de “franquista autoritari” de Rajoy, com l’ha qualificat el líder dels socialistes valons i antic primer ministre belga, Elio Di Rupo. Els intents fallits de la cancellera Angela Merkel per obligar Rajoy a justificar-se, durant l’última cimera de caps d’estat i de govern que hi va haver a Brussel·les, van ser un avís prou clar.

Si els votants creuen que la “UE no és res més que la defensora dels governs de torn, no seria cap sorpresa que optin encara més per partits antiestablishment per fer sentir la seva veu”, adverteix l’analista del Carnegie Europe Richard Youngs, que viu des de fa anys a Madrid.

Itàlia, que ha de votar l’any que ve, és el pròxim punt vermell al calendari electoral de la Unió.

RESPOSTES. Europa necessita una solució per a Catalunya. ¿Quina credibilitat tindria un projecte polític europeu, construït sobre la base de la recerca del compromís polític i les sobiranies compartides, si no és capaç de mediar en una confrontació sobre legitimitats polítiques tan profunda com la que es viu en aquests moments a Catalunya i Espanya?

Cal encarar el debat sobre com es poden defensar millor els interessos territorials i ciutadans a la UE. Per exemple, ¿per què els estats membres continuen tenint el monopoli de la política migratòria i d’asil quan les grans ciutats -que s’han mostrat disposades a acollir i són les que assumeixen la principal responsabilitat, cost i protecció de les persones arribades- no tenen cap dret a participar en aquestes decisions polítiques?

El futur de la UE no es decidirà únicament a París o Berlín, sinó a Itàlia, Polònia, Grècia, Hongria o Espanya. Perquè cadascun d’aquests països desafia, de maneres diferents, el discurs oficial de Brussel·les. I la realitat és que l’elit comunitària ha demostrat que, fins avui, encara no sap com enfrontar-s’hi i sortir-ne reforçada.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT