L'amnistia com a resposta política

Si l’indult actua sobre la pena, l’amnistia actua sobre el delicte: no hi ha delicte

Mentre s’espera la sentència del TS contra –ja ho podem ben dir– els presos polítics, els principals partits han manifestat més o menys explícitament la seva posició. Els independentistes no admetran cap altre veredicte que l’absolució. Els de dretes –almenys en aquesta qüestió tots tres són d’extrema dreta– clamen per la venjança: "¡Nada de indulto!" Els socialistes remuguen per no esverar els 'barons' benpensants, però van deixant anar que una bona solució seria l’indult: ja ho va dir Iceta i no fa gaire ho ha tornat a dir Rodríguez Zapatero.

L’indult no pot ser la solució, més aviat seria un engany. Seria una manera de blanquejar la repressió contra l’independentisme, el 155 i la política de 'lawfare' (guerra bruta, a través d’una interpretació esbiaixada de la llei, que declaren els tribunals i altres institucions de l’Estat contra els adversaris de l’establishment per a finalitats de persecució política) que va iniciar el govern del PP i han seguit impertèrrits Pedro Sánchez i Iceta. Amb l’indult, si finalment el concedeixen, deixaran clar que l’Estat no cedeix i que la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, preval sobre els drets humans i les llibertats públiques que reconeixen els tractats internacionals. L’indult operaria com un acte misericordiós de magnanimitat que proposa el govern i sanciona el rei. Hi hauria perdó del compliment de la pena, però els presos polítics continuarien sent considerats culpables dels delictes de què se’ls acusa, i el concepte de violència ambiental inventat per Marchena (tensió, entorn intimidador, agitació ciutadana, tumult, insults, cares d’odi... però sense violència física) crearia jurisprudència en la tipificació dels delictes de rebel·lió o de sedició, contràriament a la jurisprudència del Tribunal de Schleswig-Holstein, que va dictaminar que no es poden cometre aquests delictes si no hi ha un alçament qualificat i amb una violència capaç de doblegar l’estat. Amb aquesta interpretació de Marchena, es continuaran vulnerant els drets de llibertat d’expressió, de manifestació, de reunió i de participació política, la dissidència política podrà ser encausada fàcilment quan s’exerceixin aquests drets fonamentals.

L’amnistia ha de ser general, el punt de partida de la transformació política d’un estat que reconegui que s’han vulnerat drets fonamentals d’una part significativa de la societat

Si hi ha sentència condemnatòria, l’única opció digna per als presos és l’amnistia, que té uns fonaments ben diferents de l’indult. Els presos també deixen de complir la pena, però en realitat el que suposa l'amnistia és el reconeixement que no hi ha hagut delicte i que la condemna ha estat injusta. Si l’indult actua sobre la pena, l’amnistia actua sobre el delicte –no hi ha delicte i, per tant, no hi pot haver pena–. L’honorabilitat dels presos polítics queda salvada. Però, a més, per a la lluita independentista la reivindicació de l’amnistia obre un gran camp de possibilitats d’actuació política, tant a l’estat espanyol com a la Unió Europea i els estats democràtics, per la simpatia que desperten en tants països els presos polítics.

No ens hem de deixar guiar, però, per la llei d’amnistia 46/1977 que va tancar falsament el franquisme. Aquesta llei es va vendre com l’amnistia dels presos polítics de la dictadura –cosa ineludible si es volia emprendre un període democràtic–, però el que també va fer de manera perversa i injustificada va ser legalitzar la impunitat pels crims comesos per polítics, funcionaris, forces d’ordre públic i militars que van participar en la persecució política, la repressió, l’empresonament, la tortura i fins i tot la mort o l’execució judicial dels dissidents antifranquistes. Gràcies a aquesta llei no s’han pogut investigar els crims del franquisme i els delictes contra els drets humans de la dictadura. Des del punt de vista de la legalitat internacional no són admissibles les preteses amnisties, com l’espanyola, que impedeixen l’enjudiciament dels responsables de crims de guerra, el genocidi o les violacions greus de drets humans, com ha determinat l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans.

L’amnistia que aquí es propugna com a full de ruta de lluita permanent de l’independentisme no és només per als presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem, sinó per a tots els represaliats per la causa general que va obrir secretament l’any 2015 el fiscal Zaragoza seguint les ordres de no sabem qui i que ha derivat en el 'lawfare' que practiquen el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona o el de Reus, l’AEAT, les forces d’ordre públic, el Tribunal de Comptes, etc., emparats ara pel govern socialista i justificats per la premsa al servei de l’Estat.

L’amnistia no és una concessió graciosa de l’autoritat a uns individus concrets. L’amnistia ha de ser general, el punt de partida de la transformació política d’un estat que reconegui que s’han vulnerat drets fonamentals d’una part significativa de la societat que lluita legítimament per les seves idees i les llibertats públiques. Però també serà una prova de foc per als polítics unionistes, que s’hauran de pronunciar sobre si volen que els presos polítics surtin de la presó aprovant una llei a les Corts. Ja no podran derivar la responsabilitat als jutges. Si no ho fan, demostraran que no estan disposats a la reconciliació i al restabliment de la pau pública entre Espanya i Catalunya, que avui no és possible per la política del 'lawfare' contra els dissidents. Si no ho fan, l’enfrontament serà cada vegada més intens i ja no serà viable cap negociació. La via unilateral quedarà plenament justificada i tornarem a sentir als carrers, fins a la seva consecució, el crit renovat de "Llibertat, amnistia i autodeterminació".

EXIGENTS.cat: Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Lluís de Carreras, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Ricard Domingo, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado

Més continguts de