‘Fake news’ sobre la salut del català (i 2)

Avui analitzaré la difusió que han fet alguns mitjans de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 (EULP) no tant per fer-ne una crítica com per mostrar com és de difícil ara mateix avaluar objectivament la salut del català. Necessitem que el català vagi bé perquè, si no hi va, el que caldria fer per revertir el retrocés obre una caixa de trons que ningú vol obrir. L’optimisme sobre el català l’aplaudeix l’independentisme que vol ampliar la base i el coreja l’espanyolisme que té fòbia a la immersió i assegura que el castellà està en perill. Per no parlar de l’establishment. L’optimisme és, doncs, una teràpia col·lectiva, però la feina del periodisme segueix sent explicar la realitat.

‘Fake news’ sobre la salut del català (1)

Una inexistent recuperació

Primera ‘fake’: som a prop de les xifres d’abans de l’onada migratòria

Si l’onada migratòria es va produir del 1998 al 2010, acostar-se a les xifres d’abans de l’onada migratòria vol dir acostar-se a les de l’EULP 2003, la primera que es va fer. ¿Ens hi hem acostat? En absolut. Com a llengua inicial (materna) érem el 36,2% i som el 31,5%; com a llengua d’identificació, érem el 44,3% i som el 36,3%; com a llengua habitual, érem el 46% i som el 36,1%. I si tenim en compte que la gran majoria dels catalans que no tenen com a llengua habitual ni català ni castellà solen saber molt més castellà que català, hem de concloure que la pèrdua del pes social del català és paral·lela a l’augment del pes social del castellà.

Però alguns mitjans ignoren les dades i el sentit comú i es limiten a repetir el que han sentit a la roda de premsa. El Punt Avui titula: “El coneixement del català es refà i rejoveneix” i hi afegeix dos subtítols que semblen contradir-se: “El domini de la llengua s’acosta a les xifres d’abans de l’onada migratòria del 2003” i “És l’idioma habitual del 36% d’enquestats, un 10% menys que fa 15 anys”. Qui ho escriu i qui ho edita obvia que passar del 46% al 36,1% en 15 anys és una caiguda catastròfica. Tampoc s’adona ningú –els periodistes són “de lletres”– que caure deu punts percentuals no és caure un 10%, sinó –en aquest cas– un 21,7%. Però, ah!, creix “el coneixement”. Baixa la gent que el parla i s’hi identifica, però puja la gent que “en sap”. I molts són joves. Com que els ensenyen català a l’escola... en saben, ergo el català “es refà i rejoveneix”. Però saber una llengua no li dona vida. Fa 150 anys la gent culta sabia llatí i el llatí era ben mort. Quan l’irlandès va passar a ser obligatori a les escoles d’Irlanda, el coneixement va pujar molt, però per més que els joves sabien irlandès, com que no el parlaven ni el necessitaven per a res –i aquesta és la clau: que no el necessitaven perquè tots dominaven una gran llengua mundial– l’irlandès no es va refer ni rejovenir, va seguir agonitzant. Com deia divendres a l’ARA Carles Martínez, secretari de Polítiques Educatives: “Hi ha alumnes amb notes molt altes de català que són incapaços d’expressar-se a l’escola en català”.

La mala fe d’‘El País’

La “pujada” que detecta l’EULP li permet exigir “que es deixi d’exigir”

L’optimisme amb què Política Lingüística ven l’EULP és rebut amb entusiasme a El País, que el fa servir com a arma contra la immersió... i la política lingüística. A la secció Catalunya de la seva web, titula “L’ús del català creix” i el subtítol diu –i ningú rectifica la fake news– que l’EULP constata “que un 70,6% de les converses comencen en català”. S’ha de ser molt ignorant o tenir molta barra per escriure-ho. Qui surt al carrer i para l’orella sap de sobres que a Catalunya la gran majoria de converses comencen en castellà. Per una raó òbvia: el castellà és la llengua comuna i, per tant, no conflictiva dels catalans. ¿D’on surt el 70,6%? De l’EULP, sí, però allà té tot un altre sentit: és la suma dels percentatges d’enquestats que diuen que inicien “sempre” (23,6%), “sovint” (28,9%) i “poques vegades” (18,2%) les converses en català. Unes dades que, tot i ser molt optimistes, no són delirants.

La professionalitat de TV3

És el mitjà que posa l’accent on cal posar-lo: l’estancament de l’ús

Contradient El País, el Telenotícies de TV3 va destacar que l’EULP constata que l’ús està estancat, que vol dir que “no es recupera de la forta davallada que pateix des del 2008”. Dit això, va dir també que hi ha més persones que l’entenen, que el saben llegir i el saben parlar que fa cinc anys.

I és que aquesta és la clau: distingir entre ús i competències i tenir molt clar –com ho tenia Joan Solà– que la salut d’una llengua depèn molt més de l’ús que de les competències. I si l’ús retrocedeix, la llengua retrocedeix. És el contrari del que fa Política Lingüística quan subratlla i fa centrals en l’EULP –una enquesta d’usos– les xifres de competències. Afavoreix així un pot-poti a què s’agafen els mitjans assedegats d’optimisme. És el que fa El País a l’entradeta de la seva edició de paper de dimarts passat (p. 16): “ El uso del catalán progresa en Catalunya y lo hace en todos los ámbitos: hablado, comprendido, leído y escrito”. Què us penseu que és l’ uso comprendido? Naturalment, la capacitat que diu que té l’enquestat d’entendre’l. Cap ús, per tant.

Però, esclar, un cop hem donat la notícia -l’evident fake new- que, segons Política Lingüística, l’ús del català avança en tots els àmbits, ja hem aplanat el camí perquè a sota mateix l’opinador de torn carregui contra el “ claramente xenófobo” Manifest Koiné o el “ tristement célebre El bilingüisme mata. En efecte, quin sentit tindria atorgar al català algun àmbit exclusiu, si amb el castellà present a tot arreu, s’utilitza cada cop més?

Negar la sociolingüística

E l gran tabú és admetre que l’avanç del castellà fa retrocedir el català

És una evidència sociolingüística que quan dues llengües competeixen per uns mateixos àmbits d’ús i uns mateixos parlants en un territori, l’avanç d’una fa retrocedir l’altra. Però aquesta evidència sol incomodar els polítics. Per això, en lloc de fer de debò política lingüística, que vol dir regular per lleis –aprovades per àmplies majories– l’ús de les llengües, i donar a les petites l’espai vital que necessiten per sobreviure sense ser esclafades per les grans, dediquen els recursos a fer cursos subvencionats. En lloc de fer la llengua útil i necessària perquè la gent l’aprengui, fan aprendre a la gent una llengua cada vegada més prescindible.

Aquesta visió concorda perfectament amb la importància que dona Política Lingüística al nombre de persones en xifres absolutes. Li importa que més gent sàpiga, entengui, parli, etc. No sembla que li importin els percentatges d’ús, que només poden créixer fent baixar l’ús d’altres llengües. Jo crec que sí que importen i que són l’únic camí per normalitzar una llengua: per fer-ne la llengua comuna i necessària en aquell territori.

Més continguts de