Fills de la bretxa

Si les dones volem que els nostres sous s’assemblin, com a mínim una mica més, als dels homes, ho tenim a l’abast de la mà. És tan senzill com deixar de tenir fills. Com a mínim, això és el que es desprèn de l’anàlisi feta pels economistes Jorge García-Hombrados i Libertad González, al blog Nada es gratis. Les diferències salarials entre homes i dones s’han anat reduint al llarg dels últims anys, però la maternitat representa un mur encara infranquejable per aconseguir la tan necessària igualtat laboral. L’arribada del primer fill representa un impacte molt diferent per a les carreres professionals dels pares i les mares, però ¿és possible saber fins a quin punt?

Al nostre país, l’any previ a tenir el seu primer fill, els homes guanyen aproximadament un 25% més que les dones, però tots dos amb una tendència creixent. És a dir, tant futurs pares com mares es troben en un moment en què cada any cobren una mica més. Fins que arriba el nen; per a les mares. El naixement del primer fill no afecta de cap manera el sou dels pares, que segueixen creixent, igual que ho feien uns mesos abans. Però al llarg de dos anys els ingressos de les mares cauen, i no es tornen a recuperar mai. De fet, sense tenir en compte les diferències de sou inicials, la bretxa de la maternitat arriba al 17%. Sembla que són pocs els dubtes que podem tenir d’aquest valor. El Banc d’Espanya presentava el mes passat un estudi similar, en què trobaven que passats cinc anys del primer fill existeixen unes diferències salarials del 23% atribuïbles a la maternitat.

És una fotografia que es repeteix massa sovint. Estudis similars als EUA, a Àustria o als països nòrdics revelen el mateix: gran part de la bretxa salarial de gènere es deu a la maternitat. Què els passa a les dones un cop són mares? De nou, l’estudi de García-Hombrados i González aporta dades que ens permeten entendre millor aquesta bretxa. Al tenir un fill, són moltes les dones que canvien el tipus de contracte que tenen. Demanen excedències, reduccions de jornada o passen a treballar a temps parcial. Uns canvis que els pares sembla que no necessiten, i que impacten sobre les dones no només en els seus ingressos a curt termini, sinó també en la jubilació. El mateix tribunal de Luxemburg acaba d’emetre una resolució en què declara discriminatori el càlcul de la pensió a Espanya, considerant que el fet que la majoria de treballadors a temps parcial siguin dones afecta negativament, i de manera desigual, els ingressos que tindran en la jubilació. Una discriminació que, pel fet de ser indirecta, no deixa de ser contrària a la directiva europea d’igualtat de sexes.

Però no tota l’explicació de les diferències salarials es troba en el tipus de contracte. És alarmant veure com entre les treballadores a temps complet amb fills la bretxa segueix existint. El naixement del primer fill suposa una reducció del 9% del salari/hora de les mares, en relació al dels homes.

Fins i tot ometent aquest punt, oblidant que les dones cobrem menys un cop tenim un fill, podríem pensar que el fet que les mares treballin jornades reduïdes o més flexibles té una explicació biològica o cultural. Les dones, a més de parir, escollim ser les que cuidem els fills, i per això hem de reduir les hores de treball remunerat. Aquí, de nou, l’evidència empírica és reveladora. Analitzant el cas noruec, per a parelles tant de lesbianes com d’heterosexuals, veiem que l’efecte de tenir un fill és el mateix que a casa nostra. La mare és l’única que redueix els seus ingressos, i en un 20%. Això sí, només si la seva parella és un home. Quan són dues les dones que afronten conjuntament la maternitat, el seu impacte laboral es reparteix. Tant la mare que ha parit com la seva parella veuen reduïts els seus ingressos. Però, cosa que és més important, cinc anys després aquesta reducció salarial ha desaparegut. Per a totes dues.

En un país on les taxes de natalitat ens col·loquen en una situació d’emergència, tenir fills no pot suposar per a les dones -heterosexuals- una bretxa salarial en la seva vida laboral. Que hàgim d’escollir entre tenir una carrera professional satisfactòria o ser mares no només és injust per a nosaltres sinó que afecta el conjunt d’una societat cada cop més envellida. Les polítiques de conciliació i famílies, amb baixes paternals més llargues i intransferibles, o la disponibilitat de llars d’infants a preus públics i ajuts a la criança, són el camí a seguir. Ens calen més nens, però no fills de la bretxa.

Més continguts de