El dolor del passat i del present a Ucraïna

La falsa mort del periodista rus forma part de l'intent de trobar una fórmula identitària ucraïnesa

Ucraïna és un país a la recerca d'una identitat nacional. Des dels fets de Maidan, el 2014, tant la política com els mitjans de comunicació ucraïnesos treballen en una narrativa de confrontació i separació de qualsevol lligam amb Rússia i remenen el calaix de la història i la simbologia del país. Aquesta és la base sobre la qual gira el discurs nacional del president, Petró Poroixenko, i la premsa alineada amb Kíev. La falsa mort del periodista dissident rus Arkadi Bàbtxenko, ha estat un ingredient més d'aquest intent de recepta per a la fórmula identitària ucraïnesa. Però aquest cop no ha comptat amb el beneplàcit de països amics i clau a la zona, com Alemanya. Els han fet fer el ridícul diplomàtic amb els seus condols i les seves condemnes llampec a Rússia. Més enllà de si les amenaces que va explicar el periodista rus en roda de premsa són certes o no per justificar l'engany, als ucraïnesos se'ls ha vist el llautó.

En el cas de la falsa mort de Bàbtxenko, periodista de guerra a Txetxènia, crític amb Vladímir Putin, crida l'atenció la rapidesa amb què tant mitjans considerats “de referència i de renom" –com Reuters i 'Der Spiegel'– com ministres d'Exteriors de països considerats "democràtics" van reaccionar a la informació sobre l'assassinat pràcticament sense contrastar-la: ho anunciava a Twitter el periodista rus d'origen tàtar de Crimea Aider Mujdabàiev i ho publicava també la policia de Kíev. Des de Londres, Boris Johnson va ser dels primers a condemnar-ho, amb el cas del doble espia Skripal de fons. Des de Berlín ho feien el ministre Heiko Maas i el president, Frank-Walter Steinmeier, parlant de mort per pressions i com a reacció a un periodisme crític; una clara condemna a Rússia i un suport al discurs de Kíev. Des que s'ha sabut que Bàbtxenko no va ser assassinat, la història ha perdut força davant l'opinió pública, tot i haver estat durament condemnada per l'associació Reporters Sense Fronteres. Un periodista ha col·laborat amb els serveis secrets d'un país, l'SBU: no és només Rússia la que manipula per influir i dibuixar el seu imaginari col·lectiu amb el seu aparell mediàtic, prou conegut i acceptat per la major part de la ciutadania (RT, 'Ruptly', 'RIA Novosti', 'Sputnik', etc.), sinó que també ho fa Ucraïna (els oligarques –un dels quals, Poroixenko– dominen el panorama amb quatre propietaris principals per a tres quartes parts de les audiències televisives), però això no es diu... o no es podia, fins ara.

Tot ucraïnès arrossega una història familiar de repressió, de dolor, que porta a un odi cap als veïns, siguin russos, siguin polonesos

En la construcció d'aquesta identitat nacional basada en la confrontació amb Rússia, Kíev compta amb el suport dels Estats Units i de la Unió Europea. Com ja va passar durant la Guerra Freda, interessa tenir Rússia com a enemic comú. Interessa per tapar altres afers interns a dins de la Unió per als quals ara mateix no es tenen respostes i per demostrar una falsa unitat en un moment en què falta un lideratge clar, amb una Itàlia coixa i una Alemanya i una França que no van del tot de bracet, una Espanya amb problemes que no es volen admetre perquè el llast econòmic que comportaria fa feredat, i amb un auge creixent de l'extrema dreta. També pesen els interessos nord-americans, ara amb la perspectiva d'una possible guerra al Pròxim Orient que desestabilitzaria la zona i beneficiaria els interessos petrolífers dels de Washington en detriment dels de la regió... i de Rússia.

Mentrestant, com ha anat passant al llarg dels anys i dels diferents moments històrics d'Ucraïna, els seus habitants, des de fa dècades culturalment dividits entre els russoparlants i els ucraïnesoparlants, en pateixen les conseqüències. Les d'una guerra amb més de 10.000 morts des del 2014. Les d'una propaganda mediàtica que fa desconfiar. Les d'una política que exorcitza tot tret comunista que formi part d'un tros de passat. Un passat marcadament bèl·lic, també en la identitat de la història i les microhistòries ucraïneses: la Segona Guerra Mundial –que va començar tenint l'actual país repartit entre la Unió Soviètica, Polònia, Romania i Txecoslovàquia– s'havia explicat sempre com a orgull d'un alliberament de la mà del bloc comunista. Des del 2014 s'ha començat a posar en dubte aquesta mitologia. Tot ucraïnès arrossega una història familiar de repressió, de dolor, que porta a un odi (més o menys important, conscient o inconscient) cap als veïns, siguin russos, siguin polonesos. Cap polític ni cap mitjà ha ajudat a reconèixer-ho com a part d'una identitat col·lectiva que cal superar per poder passar a conviure i avançar com a país, com a nació. Els mitjans russos no contribuiran a aquesta moderació, i tampoc ho fan els ucraïnesos. Però els mitjans de països occidentals i els seus aparells diplomàtics haurien de mimar una mica més el poble ucraïnès, contribuir a aquesta narrativa conciliadora. El marc del Quartet de Normandia (Ucraïna, Rússia, França i Alemanya), la propera trobada del qual serà l'11 de juny, és una oportunitat. Ucraïna no pot ser vista només com a camp de batalla, com a pati del darrere, com a simple xarxa comercial o de gasoductes.

Més continguts de